Diumenge hi ha castells, és la diada de Santa Úrsula. Em poso a escriure amb les limitacions de saber perfectament quines són les meves sensacions, cada any, davant la meva diada preferida i, aleshores, dues sentències que m’he fet meves col·lidesquen en el meu argumentari. La primera, sempre he defensat que si pots explicar una cosa de manera planera és que l’entens perfectament. La segona, sempre he pretès que per mantenir la grandesa d’un fet calia ser incapaç d’explicar-lo, com a mínim, en la seva integritat.
Ahir vaig passejar per Valls. Comença a fer una mica de fred i els carrers no són els de l’estiu. A la tarda, tothom es va recollint. La vida es limita a unes taules a la plaça de l’Oli i una partida de cartes al Bruch. Arriba el vespre i el Mallol és ple i els carrers buits. De tornada al cotxe ensumo que és un vespre d’abans de Santa Úrsula. És com si fins i tot les llambordes dels carrers es tensessin. És un silenci nocturn vastíssim com el camí que porta fins al final de la temporada castellera.
M’és impossible explicar què és el fet casteller —o com a mínim com jo l’entenc— sense Santa Úrsula i sense els Xiquets de Valls. La Vella i la Joves. M’és molt difícil no fer servir aquella expressió que diu que a Valls fan castells i la resta, els imitem. Genials imitacions, precises a més no poder. Però hi ha coses que són inimitables i, aquestes, són aquelles que rarament seré capaç d’explicar.
No entenc Valls sense els castells i no entenc els castells sense Valls. Els castells no serien el mateix sense Tarragona, Vilafranca, El Vendrell, Vilanova i unes quantes poblacions més. No serien el mateix. Però els castells no serien sense Valls. No serien. Així, ras i curt. No serien sense llevant i ponent, sense les esquenes amb esquenes a la línia, de vegades imaginària i de vegades pintada. Les dues colles de Valls són la mateixa cosa i tot el contrari, alhora.
A mi m’agrada molt entendre-ho. M’ha agradat sempre entendre què significa alguna cosa. Ho he buscat allà on he anat i, a vegades, he marxat amb les mans buides per què no a tot arreu hi ha un perquè. El perquè de Valls és ells. L’ells o nosaltres. La importància dels detalls, dels rituals i de la puresa. De la plaça del Blat immaculada que només és vermella o rosada, de l’anada a plaça creuada en un carrer, de les discussions de sempre de si dues portes o una de l’Ajuntament i la tensió del sorteig a cara o creu. De l’aleta sí o no, d’aquest castell a la primera ronda o millor a la segona. Del ‘naltrus a lo nostru’ o de ‘i què porta l’altra colle?’.
És per tantes coses que enumero i que em deixo que, en el matí de Santa Úrsula només arribar a Valls, ben aviat, quan es a punt de trencar-se el silenci vastíssim, no cal ser cap gran expert per saber que aquell dia, aquell poble i aquelles colles no són com cap altre. O millor dit, que les altres colles no són com elles.
Joan Ignasi "Txatxi" Gómez 