Aquest any, al balcó de casa, una cadernera hi va fer el seu niu. Pot semblar una fotesa extraordinària, però a mi em va semblar meravellós. Són aquelles coses que encara sorprenen, ja que la vida de la vila ha quedat força deslligada d’aquests fets. Són pocs els que tenen un pati arran de terra, que tenen temps i coneixements per omplir-lo de flors i plantes. Suposo que la sorpresa anava servida rebolcant-se en el fet de viure en un carrer de trànsit dens, de moviment perpetu, de sons i sorolls, però també d’uns grans plataners de fa més de cent anys.
La cadernera va fer un niu. Alguna vegada s’havien servit dels branquillons de les plantes de casa per fer-ne un ves a saber on. Aquest cop, les portava. El niu era impecable. D’un dia per un altre, van aparèixer els ous. Els vam descobrir a primera hora del matí. No recordo qui ens va recomanar que no els toquéssim, que si prenien una altra olor -la nostra- la mare se’n podia desentendre. Els viatges de la mare van ser constants, amunt i avall. Fent calor als ous i desapareixent, per fer ves a saber el què.
I un altre dia, també de bon matí, els ous havien donat pas a unes petites caderneres. Ens hi vam apropar amb el llindar que vam imaginar entre la por a impregnar d’olor i la de la curiositat. Crec que va ser al segon dia que una petita cadernera va caure del niu. El vam baixar a buscar al carrer, però qui sap on és. M’agradaria saber si la mare se’n va adonar. Imagino que sí. Al cap d’uns dies, ni cadernera, ni petites caderneres.
Vaig recordar aquell diàleg d’A lingua das bolboretas. El capellà diu «Nidos tepentes absilunt aves. Salten les aus de la calor dels nius» i Don Gregorio, el profesor, li respon «Libertas virorum fortium pectora acuit. La llibertat estimula l’esperit dels homes forts».
Aquelles caderneres van volar i, suposo, que la nostàlgia va arribar mitjançant la certesa de la incertesa: és a dir, la incapacitat de saber mai més res de tots ells.
Va quedar un niu solitari que la pluja va desfer uns dies després.
Potser ens n’hauríem d’acostumar a no saber de les coses. Valdria la pena saber fer nius a tot arreu i marxar a la francesa, amb la inconsciència del que deixem enrere i la brillantor d’un futur inimaginat. Citant la poetessa Tonina Canyelles, «Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent».
Tota l’atenció que va acaparar a casa aquest fet naturalíssim, ocupant converses a tota hora i intercanvi de fotografies cada dia, és una mera demostració de com vivim d’esquena a la naturalesa més natural, redundància vàlida. Al final, em sembla que es tractava, fent-ne una bona lectura, d’aprendre a viure. Capítol vigèsim.
Que tingueu un bon dos mil vint-i-quatre amb nous capítols d’aprendre a viure. Em sembla que duren fins a l’últim dia, fins i tot, quan ja no els necessites.
En molts pocs dies hem rebut diferents notícies colpidores que ens evoquen a la desaparició de peces de l’imaginari col·lectiu del poble. Tenca Llegums Xufré, tenca Llorens Llibres, pleguen els de l’Estaquirot. Tant se val l’ordre d’anomenada. Marxen tres maneres de guanyar-se la vida pels seus respectius i, també, trossos de pell de la ciutat. No és casualitat, de ben segur, que siguin tres jubilacions de persones que ens han venut coses tan concretes i amb un ventall a escollir ben gran, alhora. Aliment per l’ànima, totes tres. Coses senzilles però que cal saber comprar-les. I, potser, ara ja no sabem comprar.
Els mils mons dels llegums, la saviesa de triar els pesos i les variants, coure i pesar i res d’envasats. Omplir biblioteques personals de coneixements i històries, de novel·les i poemes, de presentacions inoblidables. La capacitat de fer anar les titelles que va més enllà de les trompades del dimoni i educar-nos amb missatge i cultura. En tot això hi ha una por a perdre el nom de les coses, petits universos, camps semàntics sencers. Seran portes que es tenquin com qui tenca una història.
Segurament, és llei de vida. Tot passa i tot queda, que va dir el poeta. La ciutat les assenyala amb les seves cicatrius i pigues, amb les seves vides de supervivència fetes art, servitud, plaer i treball. L’únic preocupant, tot i el lament de perdre cal Xufré, cal Llorens dels llibres i els Estaquis, és que ningú ocupi el seu lloc amb la mateixa ideologia i amb la mateixa entrega per mor d’un poble —i, sobretot, d’un món— que, a poc a poc o ràpidament, s’omple de furgonetes d’Amazon. L’entrega per mantenir aquests negocis deu haver crescut exponencialment.
Geografia comercial i emocional, refugi de la confiança. Agraïments i merescudes jubilacions. Nostalgia, si cal. Aneu-vos-en acostumant que ha arribat l’hora de pensionar una basta generació. El miracle que m’agradaria fos que hi hagués l’oportunitat de somiar cases noves que fossin com les que pleguen.
(Llegit a l’acte de lliurament del reconeixement com a Santjoanera a Valls el 20 de juny de 2022)
Suposo que els amants de les tradicions som una barreja entre uns nostàlgics dels temps que mai hem viscut i uns somiadors del millor futur possible. Basant-nos en allò que érem i, per tant, el que ja som, dibuixem els segles que venen.
Quan penso en Valls, la sento única. No hi ha res comparable a Valls. Valls és l’herència del Camp i del llamp, de la pagesia i també de les primeres grans urbes catalanes, dels últims segles on Catalunya ha estat pròspera i aquest triangle de Valls, Reus i Tarragona era la seva punta de llança. El que passa a la plaça del Blat és incomparable, el que passa cada deu anys és incomparable, l’herència novel·lística, la quantitat de prohoms i les aportacions empresarials a la història del país tenen poca comparació. I no per quantia, sinó per personalitat i identitat.
Qui s’ha perdut de Catalunya un matí de festa Major a Valls, com bull la plaça del Blat esperant les Completes, com s’enyora ràpidament la Mare de Déu de la Candela quan retorna al seu cambril i la intensitat de les palmes que acompanyen a la Mulassa, en els seus balls que, sovint, deixen anar la tensió anticipada a una diada de caixa o faixa de les dues colles dels Xiquets de Valls… Qui s’ha perdut tot això, s’ha perdut una bona part del país.
Així que, per començar, vull reivindicar l’autenticitat de la nostra Catalunya nova, allà on els carrers encara són l’escenari d’una vida que no és la d’abans, és la d’ara, que sota els cànons clàssics es retroba en la seva identitat, vigent, amb els rituals de sempre i que respira més enllà dels diners, el consum ràpid i la mediatesa i la immediatesa. És la Catalunya que potser no surt repetidament a la càmera del temps de la televisió pública nacional i que, sovint, se sent privada o acomplexada d’expressar-se al seu estil, amb les seves contradiccions però també amb la seva naturalitat. Defugir de la més tòpica i rebuscar en la més feliç. Valls és una de les capitals d’aquesta Catalunya, que és la meva.
Per fomentar la manera de fer de les festes vallenques va aparèixer fa 50 anys la Unió Anelles de la Flama, que amb els seus inicis es va vestir per ballar sardanes, en ple procés de recuperació dels carrers, quan un ministre de tots conegut, d’aquells que es va canviar la jaqueta -o això ens van fer creure- va dir allò de “la calle es mia”. El més important era recuperar els carrers i explicar de qui era el carrer. El carrer ha tornat a ser del poble. Però l’adjudicació no és per sempre i cal mantenir el pols dia rere dia.
Després, la Unió Anelles de la Flama va fer, a poc a poc, una recuperació de balls i entremesos i de diferents característiques de tot el cicle festiu vallenc bevent de l’essència del model festiu hereu del Corpus, que ronda els 700 anys d’història a Catalunya per aquestes dates celebrat, i que s’ha implementat i és propi, sobretot, del Camp de Tarragona, el Penedès, el Garraf i bona part de l’Anoia.
Seria agosarat que jo, ara, em permetés el luxe de glossar la història de 50 anys de la UAF, la Unió Anelles de la Flama, quan això ja s’ha repassat en altres moments, com per exemple la publicació “La festa és al carrer”. Així doncs, em proposo un joc i em pregunto: què és la UAF?
La UAF és… probablement… l’eina. La UAF és l’eina útil per a tot un procés de recuperació, de dignificació, d’excel·lència encabat, de prestigiar, de recordar, de treballar, de construir, d’aplegar i de, sobretot, de celebrar.
La UAF és l’eina necessària per fer una feina impagable, aquella que les persones del món associatiu ens treu la son, ens canvia l’humor -de vegades a bo i sovint a dolent- i que tot es fa per dues raons: per coneixement -és a dir, cultura- i per estima. La cultura i l’estima, dues velles inseparables Si ho coneixes és perquè ho estimes, si ho estimes és perquè ho coneixes.
Si el seguici surt al carrer aquest Sant Joan, la Unió Anelles de la Flama en té gran culpa. El seguici és la cosa més popular d’una festa i, alhora, el més irregular. Tots els que coneixeu una mica la història dels balls i entremesos recordareu viure o haver llegit o sentit a parlar sobre èpoques on ‘fenya rai’ d’aconseguir treure alguns balls al carrer. D’altres, com espero i crec que és el cas, formar part del seguici i d’algun dels balls en concret és tot un privilegi. És la fluctuació de caràcter social el que el manté viu i també ens hem de refugiar en les seves decadències -perquè no?- que són la mar de conservadores. I així, també, ens poden arribar els costums fins als nostres dies.
Així que tanquem els ulls i veurem passar l’auca.
El Drac fa espetegar a banda i banda, per això dos caps com quimera i comença la tempesta,
que segueix el ball de diables de llengua viperina, consol d’aquell que no mana gens i que cada dia matina, per cantar les veritats al veí que el gat pentina.
L’Os s’ha escapat per la ciutat i els caçaires li’n donen caça, Santa Úrsula ens conservi les aurelles, quan disparen de plaça en plaça.
Galerons, castanyoles i l’arbre de maig pel juny, és el ball de les gitanes que anima grotescament les ballades.
D’un origen enginyós passa la dona de l’ullet i sembla que ja han arribat, alcalde, regidors, noia maca i arlequí: són els Nans de la Ciutat.
El Bou i la Mulassa són una parella estable i tots dos excelen a les balladetes, picar de mans i seguir-los de manera ben amigable.
Mereix punt i a part la vallenca Mulassa, de dimensions colossals, amb un ball i caminar que de seguida t’atrapa. I els crits que fan els vallencs en passar: La Mulassa és… guapa, guapa, guapa.
Respecte i tradició, sentir-se petit en aquest gran seguici, passeu-ho bé i aprofiteu, que a la Primera de canvi, ja serem grans i no tindrem aquest ofici.
Al pas de cartró i després de coixinet, la Moixiganga ens presenta els misteris
admiració i silenci que a poc a poc s’atansa, aquesta vella mudança, el final de la professó.
De les auques celestials hi ha dues peces venerades, una per Marc i l’altra per Joan, però venen separades.
Trepitja fort el pas, d’espardenyes sobre llautó, que Sant Joan arriba encarnat en un Lleó.
Si Dalí aixequés el cap no li’n demanaríem cap prova de paternitat, sinó pot ser que ens retorni aquella bonica Àliga de la Ciutat.
De l’actual no estic pas en contra, em sembla molt millor que ningú,
és de les coses tan ben fetes que van néixer l’any 1991.
Per tant, les anades i vingudes de l’Ajuntament fins a l’Església i les processons i tombs del poble són una manera de celebrar i no la festa. No ens despistem en aquest tema. Podem confondre, algun dia, la part pel tot i no seria honest. És importantíssim que una Ciutat sàpiga celebrar diferents festes i celebrar-les de diferents maneres, això és d’una riquesa patrimonial indubtable, sovint complicada de fer perdurar.
La Unió és la gent, que és la primera paraula de l’entitat, i això és el que han fet durant més de cinquanta anys, la unió de tots aquells que han procurat per la cultura vallenca en totes les seves disciplines, insisteixo també, en no només els balls del seguici cerimonial.
Ara cal mirar al futur per continuar fent servir aquesta eina durant 50 anys més, com a mínim. De les noves fornades n’esperem no cap modernització o banalització en pro d’una moda d’opinió o de nous cànons i dogmes socials, passatgers i que d’aquí a uns anys ens semblaran ridículs com tantes coses que llegim de l’antigor… sinó d’una pervivència del fet identitari on tothom tingui cabuda i tothom sàpiga trobar el seu espai, que n’estic segur que existeix. És la seva utilitat, també, com a element vertebrador de la societat a través de la cultura, una senyal d’identitat de la Unió Anelles de la Flama. Sense identitat no hi ha diversitat. Llengua, poble, cultura i país.
I un cop acabada la festa, quan passi aquest Sant Joan, tornarem tots a la rutina, que és això el que fa especial els dies de festa, la seva extraordinarietat. Però Valls i Sant Joan reviu en cada sospir d’enyor de comptar quants dies queden per la propera i tot allò que deixa en herència i en espera. Vallencs que hauran viscut ja el seu primer Sant Joan, vallencs que van posant fi als santjoans de la seva infància, els que la maduresa els va fent apartar la joventut, aquells que se senten vells per Sant Joan i tenen el plaer de veure la pervivència d’allò que han llegat i, també, aquells que es pregunten si serà la seva última festa Major.
Aquesta és la manera més crua d’entendre que la festa, el llegat de la tradició, és il·lusionant des de qualsevol posició i situació vital i que, si bé molts insolents són capaços de dir que la festa és la mateixa cada any, segurament són insensibles als sentiments i a les sensacions que provoquen i no tenen la capacitat de diferenciar-les, amb les situacions personals de cadascú, la festa impregna els racons d’allò més profund sempre que siguis capaç de desxifrar-la.
Així, d’una vegada, entendrem la vida com les voltes al sol i no les voltes a un mateix, entendrem que no som res diferent de tota aquella naturalesa que ens envolta i, a més, serem més feliços. No en tinc cap mena de dubte. Tenir la sort de viure bons santjoans. Així que arriba el moment perfecte per acabar.
Per molts anys, Unió Anelles de la Flama, bona festa Major de Sant Joan.
Moltes gràcies per encarregar-me l’honor de glossar-vos i que visqui Sant Joan i visca Valls.
Joan Ignasi "Txatxi" Gómez 