“Són uns provocadors de merda, es una mamarratxada. Ya me dirás tu, esto que pinta en un belén. La veritat és que m’encanta, és una meravella.” Només cal passar cinc minuts vora el pessebre de la plaça de la Vila per a sentir diferents comentaris, de tots els colors, sobre la temàtica. Si cal mullar-se, jo em mullo. El pessebre és molt bo i és el que espero d’un pessebre públic i municipal. Suposo que cadascú posa els seus límits a què espera i, admeto d’entrada, que mai faria un pessebre així a casa meva.
El pessebre té un bon nivell creatiu, innovador conceptualment i escenogràficament a la vila i no deixa de tenir el fons i la forma d’un pessebre tradicional. Per tant, per a mi, és un pessebre tradicional. Té els diferents quadres com la fugida d’Egipte, l’Anunciació, el viatge dels Reis i el Naixement i ho fa amb la forma de sempre.
En el marejol de crítiques, les més sorolloses: les negatives. Galopa la idea d’una utilització política actual del pessebre. Em sap greu que aquest costum nadalenc es vegi com un fet ancorat al passat i pensar que el naixement de Jesús és alguna cosa llegendística i no real, sense penúries, pobresa i bondat tal com explica el missatge. Sovint, qui no veu aquest missatge són els mateixos cristians. De la divinitat de la vinguda del Messies en podem parlar tot el que vulguem i és res més que una qüestió de fe. De la realitat del món no cal sortir dels nostres carrers per comprovar-ho empíricament.
Així doncs, si el triomf de l’estètica d’una tradició és l’únic vencedor, el ritual i, per tant, el sagrat queda completament tocat de mort. Ser la persona més conservadora i tradicionalista implica plantejar nous reptes a les festes, costums i tradicions i entendre que no poden ser la representació d’un passat tancat darrere d’un vidre, sinó una creença viva i una experiència transcendent i emocionant. Les tradicions no evolucionen, són les persones les que han de ser capaces de fer-hi la revolució de la joventut.
I doncs, a Vilanova, els gegants moros de pell blanca, els nans fets imatgeria, el Serrallonga bel·licista, els bastons guerrers hel·lènics, la comparsa heterosexual, els mateixos descendents dels indianos qüestionant els seus avantatges, la benedicció dels animals per sant Antoni i els humans despreocupats i una llarga llista de debats que m’agradaria que es tinguessin, simplement, per veure la vitalitat de saber que la identitat del poble és viva o si la majoria dels pobladors se la prenen com un acte arcaic i sense sentit. Aquest últim seria el primer pas pel camí de la desaparició.
Seria com pensar que ens podem deslligar totalment de la natura. Que el món va per un costat i nosaltres per un altre. Que el que fem no importa. El primer pas és deixar la bossa de la brossa fora del contenidor per mandra. La comunitat, que no és res més que el seu imaginari i les seves conviccions, va desapareixent?
Diumenge hi ha castells, és la diada de Santa Úrsula. Em poso a escriure amb les limitacions de saber perfectament quines són les meves sensacions, cada any, davant la meva diada preferida i, aleshores, dues sentències que m’he fet meves col·lidesquen en el meu argumentari. La primera, sempre he defensat que si pots explicar una cosa de manera planera és que l’entens perfectament. La segona, sempre he pretès que per mantenir la grandesa d’un fet calia ser incapaç d’explicar-lo, com a mínim, en la seva integritat.
Ahir vaig passejar per Valls. Comença a fer una mica de fred i els carrers no són els de l’estiu. A la tarda, tothom es va recollint. La vida es limita a unes taules a la plaça de l’Oli i una partida de cartes al Bruch. Arriba el vespre i el Mallol és ple i els carrers buits. De tornada al cotxe ensumo que és un vespre d’abans de Santa Úrsula. És com si fins i tot les llambordes dels carrers es tensessin. És un silenci nocturn vastíssim com el camí que porta fins al final de la temporada castellera.
M’és impossible explicar què és el fet casteller —o com a mínim com jo l’entenc— sense Santa Úrsula i sense els Xiquets de Valls. La Vella i la Joves. M’és molt difícil no fer servir aquella expressió que diu que a Valls fan castells i la resta, els imitem. Genials imitacions, precises a més no poder. Però hi ha coses que són inimitables i, aquestes, són aquelles que rarament seré capaç d’explicar.
No entenc Valls sense els castells i no entenc els castells sense Valls. Els castells no serien el mateix sense Tarragona, Vilafranca, El Vendrell, Vilanova i unes quantes poblacions més. No serien el mateix. Però els castells no serien sense Valls. No serien. Així, ras i curt. No serien sense llevant i ponent, sense les esquenes amb esquenes a la línia, de vegades imaginària i de vegades pintada. Les dues colles de Valls són la mateixa cosa i tot el contrari, alhora.
A mi m’agrada molt entendre-ho. M’ha agradat sempre entendre què significa alguna cosa. Ho he buscat allà on he anat i, a vegades, he marxat amb les mans buides per què no a tot arreu hi ha un perquè. El perquè de Valls és ells. L’ells o nosaltres. La importància dels detalls, dels rituals i de la puresa. De la plaça del Blat immaculada que només és vermella o rosada, de l’anada a plaça creuada en un carrer, de les discussions de sempre de si dues portes o una de l’Ajuntament i la tensió del sorteig a cara o creu. De l’aleta sí o no, d’aquest castell a la primera ronda o millor a la segona. Del ‘naltrus a lo nostru’ o de ‘i què porta l’altra colle?’.
És per tantes coses que enumero i que em deixo que, en el matí de Santa Úrsula només arribar a Valls, ben aviat, quan es a punt de trencar-se el silenci vastíssim, no cal ser cap gran expert per saber que aquell dia, aquell poble i aquelles colles no són com cap altre. O millor dit, que les altres colles no són com elles.
El repte que ha presentat la pandèmia de la COVID-19 a les festes majors és majúscul. El primer, inequívoc, davant d’una frustració evident, fruit de la nova situació i la falta de dedicació -com és normal- per part de les autoritats competents i procicats diversos, va ser el de rascar tota la carn fins a trobar l’os.
L’os ha estat, sorprenentment per alguns desubicats, una sèrie de rituals transcendents que es podien celebrar des de la individualitat i també des de la prudència. Parlo d’oficis, renovacions del vot del poble, dinars poc multitudinaris dins les cases, focs ben alts, matinades i campanes i un llarg etcètera del paisatge d’una festa que ens semblaven, per una impostada modernitat, el so de la nevera que mai ens parem a escoltar per què la seva quotidianitat s’ha encarregat de silenciar. Així doncs, en el cas de Vilanova i la Geltrú, per primer cop hi havia persones preocupades per com es podia renovar el Vot de Poble en aquests temps difícils. I sí, hi ha qui només se’n recorda de santa Bàrbara quan trona i de la Mare de Déu de les Neus quan pedrega. Però se’n recorda.
Passat un any i fent bona la pregunta sobre si hi hauria festa major, calia respondre, sempre, que festa major sempre n’hi ha i que seria millor que la de l’any passat i pitjor que la de l’any següent. Era obvi, doncs, que continuava agafant a contrapeu a tothom, però un any més tard i tot el que això comporta. Així doncs, els balls i entremesos, que són la salsa de la festa, havien d’afegir-se a la carn. Potser no hi hauria moltes patates, que són les que engreixen el plat, però la salsa defineix el gust que ens queda a la boca.
Els Gegants Grossos de Vilanova i la Geltrú desfilant fora del seu escenari habitual, a la cercavila del 5 d’agost a la rambla Sant Jordi.
La festa al carrer com la coneixem fins ara és una truita de l’organització social, una caricatura de la població que posa barrets i sabates a la moda i posició de cadascú i fins i tot, recol·loca els càrrecs segons conveniència de les dècades. És el desordre ordenat, la inversió perfecta que es dicta, per poder tornar a la normalitat, com a una necessitat de qualsevol comunitat. I això ho hem perdut molt poc, sempre des de la meva òptica i amb la intenció que qualsevol s’esforci una mica per impregnar-se, si vol, d’aquesta obra que interpretem entre tots.
A partir d’aquí, amb l’estira-i-arronsa natural i l’amalgama d’associacions, equilibrades per un joc de fils poc modificable sense prendre mal, l’Ajuntament es disposava a treure al carrer la cercavila, que seria la salsa del Convit, de l’Ofici i de la Renovació del Vot. De propina, el castell de focs, que passava a no costar diners a les arques públiques pel patrocini d’una coneguda marca de cava local i global i que es disparava des de tres indrets pel gaudi de la majoria.
I doncs, l’esforç ha estat majúscul i ha regnat el sentit comú. Si ens ho creiem, ho creiem. Vilanova i la Geltrú ha marcat la pauta i l’exemple, recollint testimonis de Valls, Reus, Badalona i d’altres indrets que em disculpo de no anomenar. En tot cas, s’ha demostrat que la capacitat organitzativa de la ciutat és grossa i el compromís és possible.
Això ha posat de manifest diverses problemàtiques i, de retruc, les seves solucions. Per exemple, que els aspectes tècnics i l’organització en el sentit més recte és una qüestió professional i així ha de ser pel bon fi de la festa. Que sense ritual no som res i que l’emoció de tornar a veure els balls al carrer també ha estat deslligar-los de les anades i vingudes d’autoritats i pabordes de Sant Antoni a l’Ajuntament i a l’inrevés i saber-ho explicar, defugint d’anomenar les cercaviles amb els noms de vigília, anada o sortida d’Ofici i la del Vot del Poble. Que Vilanova vol un espai on poder interpretar la festa un cop més i conservar, com a mínim, la imatgeria municipal, donat l’èxit de la reedició de l’exposició a La Sala, amb iniciatives al seu voltant com la recuperació del Drac del Nona.
Els Gegantons han pujat tres categories de cop i s’han reivindicat, el Ball de les Gitanes ha treballat i estrenat vestits nous i el Ball de Diables ha recuperat velles tradicions que l’engrandeixen i permeten expressar molt millor la seva identitat i el seu significat. Podríem afirmar que hi ha qui li ha anat bé l’aturada.
Ara, per això, l’alegria va per barris. A Sitges hi ha un plantejament totalment diferent, amb tres ubicacions estàtiques on una sola entrada no permet veure tots els balls. El primer sainet ha estat el de les entrades, que tot i que a Vilanova va portar debat i polèmica, a Sitges l’han multiplicat per mil repartint culpes i responsabilitats a discreció, a la Comissió, a l’Ajuntament i al servidor de l’empresa de les entrades. Ara tot just comença Sant Bartomeu i cal desitjar tota la sort del món que s’ha tingut a Vilanova per les Neus. Aquí ningú ha nascut ensenyat i caldrà aprendre sobre la marxa. Els sitgetans tenen una segona ronda, que en termes castellers podríem anomenar ronda de millora, per Santa Tecla.
Per acabar, hi haurà qui pensi que això ni és festa, ni és popular, ni és res. Hi haurà qui rebutgi aquestes cercaviles tan ordenades i poc espontànies. Hi haurà qui senti molta mandra per l’exaltació de la part més divina de la festa. Sovint poden ser aquells que no s’han fixat mai que un àngel és qui encapçala el seguici, darrere de les motos de la policia. Doncs potser caldrà anar-s’hi acostumant. A tot això jo no li veig fi i per acabar de desanimar a la tropa, sense cap algoritme matemàtic davant i per pura intuïció, m’aventuro un parell de cicles festius més així. Com a mínim. Però com a màxim dels mínims, que és el que hem de procurar. Fer el màxim que se’ns permeti dins dels mínims del que érem i demanar a la cosa pública que garanteixi el nostre patrimoni festiu amb especial protecció, per vulnerable, evitant el refugi en l’associacionisme, les comissions, les pabordies i altres. Ei, tant de bo m’erri.
Joan Ignasi "Txatxi" Gómez 