El millor Carnaval de Vilanova del món, Capítol V i final.

Faltaven un parell de setmanes pel ball de Mantons. Seia a taula a cal Gallego amb tres psicòlegs a qui m’explicava. Només podia parlar de sensacions, algunes de viscudes, d’altres que creia que tindria en un futur.eix-comparses-100635.JPG

—Txatxi, ja no ets un adolescent, ho hauries de començar a entendre. I tot són èpoques i potser és complicat, sí —em deien amb un to conciliador, dels que sovint fan tanta falta.

—Jo ja sé que a tu això del Carnaval… com a tots, vaja. A tots ens agrada molt — afegia un altre.

—Porta’m una copeta de vi blanc, si us plau —el tercer comensal només es dedicava a destriar entre el provolone, les croquetes i el seu bacallà.

No surto pas derrotat dels sopars i menys si el menjar és bo i la companyia millor, però si que vaig sentir una sensació trista que no era tristesa. Gairebé cal demanar permís, ara, per mirar entre bambolines el que està passant. Carnaval, com t’he estimat i com ens hem barallat tantes vegades. Cada vegada que arribava el desembre començava una beneïda història com una nova primavera que floria al febrer.

Allò era comptar les setmanes. Ara ja no compto les setmanes, encara que continuo fent mans i mànigues per fer vacances. Però sento enveja de quan teníem la ment verge i tot ens era igual i, alhora, ens importava molt. Agafàvem un paper en blanc i l’omplíem de Carnaval. Em fa gairebé vergonya ser tan nostàlgic i no arribar a la trentena, però segur que algú m’està llegint i s’apuntaria amb mi a tornar a tenir setze anys, quan tot ens sorprenia i érem capaços de tenir una idea i fer-la amb les nostres pròpies mans.

Vilanova filla, mare i àvia. Té més comparses que comparsers, més banderes que comparseres, més Coros que sàtira, més Arrivo que sermó, més xató que merenga, més vídeos que disfresses, més ball que ordi, més domassos que balcons plens, més sociovergència que independència. Som els nens que ens hem fet grans encara que no ho volguéssim. Alguns per avorriment, d’altres obligats, d’altres sols. Segurament el nostre Carnaval i el nostre poble no són els més bonics del món però, malgrat tot, a mi m’ho semblen.

Des que al bressol vam sentir els primers compassos del Turuta i ens van abrigallar amb un mantó i una barretina que hi estem destinats, com quan van decidir el nostre nom. És la nostra manera de recordar i de construir. El pas del temps, de la vida que passa, és una presó. Així com un dia vam ser capaços de deixar de jugar amb les nostres joguines, deixarem de jugar a fer Carnaval. No em val sortir a la Comparsa i cantar Coros. Fer Carnaval, per a mi, és una altra cosa: aquelles trobades on no comença ni acaba res, un episodi més de la prèvia més llarga del món, l’espera més llarga que mai he viscut.

El Carnaval és joventut, joventut és llibertat i la llibertat és una temptació irresistible i una perversió. La nostàlgia, en canvi, és una distracció per a qui no desitja el futur.

Una tarda de diumenge em quedava mirant uns quants adolescents que reien de les foteses que els deia. Els explicava històries d’altres anys. Tant de bo passin ells els anys que jo he passat. Em ve de gust ser el seu Johan Cruyff, humilment. Poder tustar-los l’esquena i saber que el Carnaval tampoc es pot ensenyar, que a ells la seva mare ja els va parir vilanovins. I aleshores, tot aixecant les celles i pensant en els anys que els esperen, declamar: salid y disfrutad. A mi, tot plegat, ja no m’ho treu ningú.

Anuncis

El millor Carnaval de Vilanova del món, Capítol IV: La tortura

En un sopar preparatori de Carnaval, d’allò que en diuen reunió, s’asseuen a taula els que ho munten aquest any. És una entitat.

—Com vam riure l’any passat, eh?— diu un.

—Cada any s’estomaca algú, a vegades sota les voltes abans d’entrar a la guerra, a la Nau per culpa d’un afer amorós…— diu un altre, gairebé renegant.

—A veure, el Carnaval de Vilanova no és, precisament, per fer amics— dicta sentència el tercer.

eix-vidalot-100465

El millor filòsof vilanoví, hereu de Francesc Pujols, va dir un cop en una reunió, davant d’una onada de vinagre a taula que “al Carnaval de Vilanova no s’hi anava a fer amics”. Doncs tenia raó. Tot i que no hi ha res més bonic que la gent amb qui et saludes només per Carnaval, amb qui ets capaç d’acabar a les cinc del matí dalt de l’escenari de la plaça de la Vila, un dilluns de Coros, esperant la policia. Potser és aquest l’esperit, el de no barallar-se més enllà del que és necessari. Tot això és un viatge a l’essència del Carnaval, tan complicada d’explicar com d’entendre.

Si no, que m’expliquin què hi fan més d’una setantena d’entitats, a la FAC. Oh, nen, que Vilanova ha crescut molt. Això ho diu la gent entradeta a la cinquantena. Per això ens barallem o ens en fotem, segons com, de les banderes dels bars i d’aquelles que no apareixen en el teixit social en tot l’any. Són incapaces de barallar-se. Això sí que és una tortura.

Algú podria pensar que la tortura és tota la baralla que comporta el Carnaval, el vinagre i fins i tot alguna empenta. No, la tortura és qui no juga a això i encara es pensa que fa

Carnaval. N’hi ha de pitjors, per això. Els que hi entren per la força. Ara faré públic i transcriuré el moment d’una assemblea de la FAC, molt tensa, per decidir qui feia l’Arrivo. El representant d’una flamant Associació de Veïns, famós coreògraf, va interrompre així:

—No voleu ser tan tradicionals? Aquí tota la vida ha fet el Sermó de l’Arrivo el primer que ho ha demanat.

—I tu ens parles de tradició, que aneu cent persones fent coreografies vestides de pirates? —li va etzibar, sorprenentment, el representant d’una entitat jove amb nom de fruit sec. Això va anar seguit d’aplaudiments a la sala acompanyats de “vaya hòstia” al més pur estil Rita Barberà.

—Nye! No enteneu res. Anàvem de pirates perquè el motiu de la carrossa era que l’Ajuntament són uns pirates —si amb la intervenció anterior la concurrència aplaudia, ara l’aplaudiment irònic era un ganivet. D’això, ara, també en diuen un “facepalm”: No sé si m’he explicat.

El millor Carnaval de Vilanova del món, Capítol III: El balcó.

He llegit molts comentaris sobre l’affair balcó que ha proposat La Unió. El més fàcil seria dir si l’opinió és encertada o no, si m’agrada o no, si la secundo o no. Però intentaré ser una mica més imaginatiu i fer un petit diagnòstic, ja veurem si l’encerto i podem després proposar algun remei.

eix-les-banderes-al-balco-de-lajuntament-100266

—Aquests sempre tiren pel dret, són uns notes —em deien el dissabte al matí al Celler.
—Bueno, tu —dic jo.
—Podrien haver avisat la resta d’entitats i consensuem alguna cosa —opinava un partidari del tots a una.

A mi, el balcó no em representa gaire. Hi he pujat algun cop a saludar (a dir hola a algú que hi era, no a fer el Tarradellas) en acabar l’última guerra. I què voleu que us digui, no m’agrada. No m’agraden els regidors i els seus convidats polítics allà. No em sembla malament que hi puguin pujar, els regidors. Sí, però ningú més. D’altra banda, tampoc m’agradaria que es perdés la conquesta del balcó per les banderes al final de la guerra. Aquests dies algú recordava que abans les llaçades es posaven a peu de plaça. Sí, i també es donava el títol de comparsera d’honor a la filla del franquista de torn. Tot això, sota la bandera espanyola. Trobo molt democràtic i llibertí que siguin les banderes les que pugin.

Pel que fa als convidats, prefereixo que siguin convidats no polítics, a no ser que siguin un conseller o el president de la Generalitat. Segur que tenim molta gent per honorar, vilanovina i no vilanovina, perquè pugui posar llaçades i fer-ho d’una manera més ràpida.

Seria bo que el Govern municipal prengués nota i fes un pas més en la democratització de la festa en aquest sentit. Amb un sorteig de cinc places no n’hi ha prou. Som hereus, ens agradi o no, d’una entrada a la plaça de la Vila organitzada en ple franquisme i l’hem de saber fer evolucionar. D’altra banda, no m’agrada renunciar a espais conquerits i sí que és ben cert que l’absència d’una de les entitats cabdals fa mal i és una bona manera de protestar, però preferiria veure el balcó ben groc ara que estem recuperant les institucions catalanes. També m’agradaria que si qualsevol bípede còmplice de l’aplicació del 155 o que no condemna la violència de l’1 d’octubre intenta col·locar una llaçada sigui rebutjat pel banderer de torn.

D’altra banda, a la comparsa hi surten 16.000 persones. Segurament n’hi ha uns quants que no només no són independentistes sinó que entren a l’Informer i comenten el punt tan bonic, que resumeix d’una manera tabàrnica el mandat del Govern municipal, malgrat el PSC: la alcaldesa que se deje de gastar dinero en independencia y arregle las calles.

I sí, ja està bé que li toqui una mica al Govern. Anem pel capítol tres i només he atacat altres festers com jo. El Carnaval és especialment difícil per l’Ajuntament. Un polític vilanoví amb galons em va dir que ell “no aniria mai al Principal” perquè el posessin a parir durant els Coros amb mitges veritats i ofenses personals i, en part, tenia raó. Però també cal saber tenir el termòmetre de la ciutat i quan tots els Coros coincideixen en un tema és un mal senyal. El balcó serà nou motiu de debat? No crec que n’hi hagi per tant, però seria bo posar-hi la mà, l’esquerra si pot ser, abans que es desmunti a la força.

Fer les coses bé i que tots estiguem contents. Aquest és l’art de la festa: l’espai de treva.

El millor Carnaval de Vilanova del món, capítol II.

Segon capítol: La traïció.

Tinc un cartell a casa, del 1974, que sempre m’ha agradat molt i el tinc a la prestatgeria. És un cartell que anuncia la comparsa del Coro, formalment La Unió Vilanovina, abans de la fusió amb l’Acord que va fer recuperar el nom formal. Després de fer un curt i poc científic estudi sobre com anuncien les entitats els seus actes, hi ha una principal diferència -entre el cartell antic i els actuals- que m’ha cridat l’atenció. Al cartell vintage no hi figura el preu d’inscripció. Ara és, segurament, el més gran que posa en els cartells. Les conclusions sobre si celebrem una festa o la consumim, entenent contextos econòmics de cada època, que les tregui cadascú.

Si al primer capítol parlàvem de la mediocritat, d’aquells que no s’ho pensen dos cops a l’hora de fer qualsevol cosa, en aquestes línies podríem aterrar en un altre espai, que només és el de Diumenge de Comparses. La Comparsa, això va en majúscules. El dia gran de les persones vilanovines. Anem de mediocritat a traïció. Parlem de traïció.

Ara ens passem el dia fent anar la paraula ‘patrimoni’. S’ha erigit en una espècie de segell de qualitat. El Carnaval de Vilanova és patrimoni i ho és, especialment, la Comparsa. Així doncs, si ho considerem patrimoni, ho considerem cultura i si, a sobre, a fora també ens ho consideren, hauríem de fer alguna cosa per cuidar-ho. Recordem que el Carnaval de Vilanova i la Geltrú és Festa Patrimonial d’Interès Nacional, que no és res turístic sinó un reconeixement cultural, el màxim català dins el calendari festiu.

Passo olímpicament de les històries sobre les parelles del mateix sexe i dels texans, ja som prou grandets per a posar normes al Carnaval. Però ara, per un moment, preguntem-nos per quina raó tot això és patrimoni. El Carnaval no té res de místic -sí que ho té de sentiment de comunitat i d’identitat- però la Comparsa és el triomf d’una estètica que s’ha anat generant fins als nostres dies. Les fileres de mantons i clavells per una banda i barretines i farcells per una altra, d’una manera elegant, són el seu símbol més important. La gentada tota junta i separada. No hi ha comparsa sense comparsers. Hi ha festes que es poden celebrar igual amb vint persones que amb mil; la nostra necessita un gruix d’actius per a consumar-se.

El mirall més important és la plaça de la Vila, que s’ha transformat en el temple d’una tradició sense origen. La comunió ha de ser perfecta i ha de funcionar com un rellotge suís. Estem parlant d’una festa on participen activament 16.000 persones i que no pot deixar-se a la improvisació. Cal cuidar-la i la FAC i els seus col·laboradors, que mai seran prou aplaudits, ho fan. Ara, sort d’ells.

D’altra banda, la plaça on se celebra el moment del patrimoni festiu més important de la ciutat no pot estar presidida per publicitat, si ens ho creiem de veritat. Espero que ningú instal·li uns plafons d’Estrella Galícia sota d’alguna pintura d’El Greco al Museu Balaguer. Segurament, tampoc hi posarà Qatar Airways al mosaic restaurat de la plaça de la Vila, com si fossin els seients de la grada de Can Barça. El cas del Carnaval és encara més singular. Darrere de la publicitat de la marca de cervesa hi posem alguna d’aquelles campanyes que es fan per intentar controlar la ingesta d’alcohol i el consum de drogues on més d’un assegura que tenim un problema, entre els menors, el Divendres d’Arrivo. I el finançament no pot ser una excusa: la subvenció de la FAC no ha fet més que minvar en els darrers anys i el Carnaval el paga el poble, amb els seus impostos i sobretot directament, a través de les entitats, en una clara diferència amb la majoria de festes del calendari festiu local.

—Has vist quina destrossa fan al mosaic de la plaça de la Vila? —comença el vinagre.

—Però després l’han de polir, no? A veure com queda al final—li contesta, esperançat.

—Veurem —replica, desconfiat.

És una manera de trair. No a ningú, sinó a un mateix. La cultura és un destí fantàstic pel mecenatge, sempre que no la converteixi en un producte de consum. Què ens queda, amb un fons tan honest, que no sigui la cultura? Si som capaços de vendre l’únic moment de l’any que uneix els vilanovins no només ens auto-traïm, sinó que potser no ens ho estimem prou. Som capaços d’enfonsar en la misèria electoral el govern de torn que es carrega el mosaic de la plaça, però el dia més sagrat de la comunitat local, al punt del crit de ‘Comparseres, Comparsers, la plaça és vostra!’ no ens importa que els seus fanals i palmeres siguin plens de publicitat. D’allò n’hem fet la postal del nostre poble i de la seva gent. Estem en venda?

El millor Carnaval de Vilanova del món, capítol I.

Primer capítol: L’altre Carnaval

eix-arrivo-del-carnaval-de-vilanova-99910.JPGEl Carnaval de Vilanova és un maleït miracle. Ho té tot en contra, tot. Té el seu propi carnaval en contra, els mateixos festers.

—Escolta, una pregunta que t’hauran fet mil vegades, però sigues sincer —em diuen uns vint cops cada gener i febrer.

—Digues, a veure —ja l’ensumo.

—El Carnaval de Vilanova és el millor del món? —i resten atents. Habitualment són de fora.

—Sí, indubtablement. El Carnaval de Vilanova és el millor Carnaval de Vilanova del món —aquesta la porto a la butxaca de fa temps.

L’altre dia, prenent cafè a mig matí, un amic em va dir “saps aquell que tant li agrada el Carnaval i fa tants anys que tal, que pim, que pam, tu creus que sap de què va?”. Em preguntava per si aquesta persona sabia realment què era el Carnaval de Vilanova. Mirant-me amb cara de “el Carnaval nostru, tu ja m’entens”. Jo li vaig respondre que no, que aquell no en tenia ni puta idea però que jo tampoc no en sé gaire. Cada dia menys, em penso. Desaprenc Carnaval de Vilanova. Aleshores em va deixar totalment fora de joc dient-me que jo havia estat “arc i fletxa i objectiu al Carnaval de Vilanova”. A partir d’aquí vaig començar a escriure aquest article en veu alta. “Mira, hi ha mil coses que se’ns escapen. És el Carnaval de Vilanova allò que hem mamat i hem après o simplement és el que majoritàriament es veu al carrer pel sol fet de ser majoritari?”. Es va fer el silenci. La porta mig oberta del bar, sentint el soroll de la plaça, era l’única companyia del drama. Semblàvem un pacient que es descobria a pal·liatius i ens acabaven de dir que estàvem a les últimes. Ens vèiem morts. De cop i volta, la realitat.

Érem incapaços de fer el recompte de què era i què no era Carnaval de Vilanova, ara. I, de fet, no sabíem explicar-ho gaire bé i ara tampoc en sé, però tots dos sabíem que ho sabíem. Intentaré explicar-ho. El Carnaval de Vilanova és enginy i és respecte. És enginy, agudesa i intel·ligència. És respecte tant que el Carnaval, per a naltrus, és una conya molt seriosa.

Els bons vilanovins, carnavalers, acostumem a repartir carnets de bons vilanovins i carnavalers. Ho fem sense pietat i sense ser conscients que, a l’hora de repartir-los, el més important és que quedi clar qui no el rebrà, el carnet. És molt més important qui està lluny de rebre’l, en una conversa, que no pas qui se’l mereix més. La cosa no va d’avaluar els mèrits, sinó de remarcar els demèrits.

I ara us diré un secret. Els de l’altre Carnaval ja ni hi juguen. És a dir, que uns juguen a bàsquet i els altres a futbol i no s’hi pot competir. I l’altre Carnaval no és Sitges, no em feu riure. Són vilanovins que també surten a l’Arrivo i a la Comparsa i fins i tot a Coros, però no són fills del nostre Déu Momo. I s’hi esforcen, eh? Però hi ha una força interior que els domina vés a saber com. L’altre Carnaval és aquell de la coreo amb una disfressa a la qual després li han trobat una sàtira barata, la de la Comparsa de mil banderes o del “Serapio cabrón” i els Coros, si surten, sota mínims.

Però el gran enemic del Carnaval de Vilanova no és l’altre Carnaval. Sort de l’altre Carnaval, que ens ajuda a saber quin és el de Vilanova. El pitjor enemic és la mediocritat. Aquesta és l’antagonista de l’enginy, ingredient principal. Sabent que mai tot agradarà a tothom, quan existeix un gran desacord amb alguna cosa que succeeix al Carnaval és que és mediocre. I sabem, la majoria, el que és fer un Arrivo o un Enterro i que algú s’apropi a dir-te que l’has fet plorar d’emoció i el següent et digui que no ha vist “sermó” o “testament” i que ha estat una merda. Gustos, colors. Però la mediocritat és molt més que el gust. És fer per fer. Al final, els vilanovins carnavalers ens hauríem d’imposar un autocontrol de mínims racionals, més que res per poder continuar sent el millor Carnaval de Vilanova del món. Quan alguna cosa és un desastre, certament, dóna molta vida, també s’ha de dir. Per què ens hem d’enganyar? Un bon vilanoví em va dir “Hòstia, quina polèmica i quines batusses, eh? Ha estat el millor Carnaval de ma vida”.

D’acord, però de tant en tant. No sempre. No us passeu. No buidem places i teatres. Ho dic des de la supremacia moral, espiritual, vilanovina i carnavalera de què se m’acusarà després de llegir aquest article.

—Sort, sort dels bàrbars. Ja està bé que de tant en tant passin uns bàrbars i s’ho carreguin tot —deia, sota el bigoti.

—Imagina’t si no haguessin cremat Alexandria. Tot el dia llegint els clàssics! —amb un riure de patilla a patilla.

—I els artistes nous? Què farien?— ja riu, també, sota el bigoti.

Doncs sí, ja està bé. Sense passar-se. I malgrat tot això, cada any, continua el miracle. Continuarà.

Ni així.

Cada dia, a l’hora de dinar, escoltava el recompte a La Sexta de les empreses que marxen de Catalunya. La mèdia-storm (en català, el ventilador de la merda) ha estat potentíssim. I això no ha estat el pitjor, sinó que la repressió, l’empresonament i la por no han pogut fer res amb uns ciutadans que se saben lliures. I davant la màxima mobilització i fotografia representativa, sobretot del bloc monàrquic, no han pogut.

L’independentisme aguanta una envestida brutal, com mai, de tot un Estat. I això no és per celebrar-ho? L’independentisme ha mobilitzat encara més gent, milers de vots més que en les últimes eleccions. I avui només m’han fet falta cinc minuts d’Antena 3 mentre em feia el suc de taronja de bon matí. Susanna Griso, la manipuladora, ha dit que Rajoy ha d’anar a Brussel·les a parlar amb Puigdemont.

I certament, té raó. Si jo fos de l’altra banda, estaria molt enfadat amb els meus, que ni amb una pluja de bitllets en campanya i tot un Estat bufant el vent a favor meu ni m’he apropat a tombar als ‘colpistes’. Espera’t a la següent, que estiguin desanimats. Ho estan, eh? Els que saben sumar, és clar. A la següent, arrasem.

11352375_1914244515468128_925509877_n.jpg

Un Sant Pere per a neòfits: La festa ribetana enclavada en un model.

(Article publicat a l’ECO de Sant Pere de Ribes)

La Festa Major de Sant Pere a Ribes no és un cas aïllat al territori penedesenc, encara que sí que és un cas prou particular. Si dibuixéssim un mapa de models festius de Catalunya, com si es tractés del mapa de les varietats dialectals i lingüístiques, una línia encerclaria, claríssimament, des de Sitges a Reus, passant per Igualada i Valls per l’interior i vorejant el mar com si fos el tren. Aquest l’anomenat model Penedès-Camp de Tarragona.

5021_1157748231326_4348171_n.jpg

Aquesta és la mateixa àrea geogràfica de la qual ara en parlem com la ‘zona tradicional’ dels castells. Tot va lligat. La supervivència de la gralla, les actuacions dels Xiquets de Valls, el manteniment de balls blancs -ball de bastons, per exemple-, balls amb parlaments -balls de diables o de gitanes, com a mostra- i balls parlats, com per exemple el ball de sant Pau, que s’ha representat irregularment a Ribes.

Tots aquests balls conformen un seguici d’acompanyament a les autoritats o a la processó, en el cas que existeixi, heretat de les processons de Corpus, que alhora, a Barcelona, es van inspirar en les entrades dels reis a la ciutat. Sembla màgia, oi? De la grandesa i pompositat que devia tenir una processó de Corpus a Barcelona fa centenars d’anys fins a les cercaviles més festives de Ribes han passat anys, canvis i contextos. Els dos balls que més protagonisme tenen, a Ribes, són el ball de diables i el ball de bastons.

Els diables de casa nostra, sens dubte, obeeixen a una ordenació cristiana. De diables, figures dolentes, n’existeixen de sempre, però les representades al Garraf guarden una representació clara amb sant Miquel i l’Àngel al capdavant, amb l’herència militar que va donar la Guerra del Francès. Ara, la pirotècnia ha fet evolucionar el ball, amb l’opulència de les tirades, que per molt espectaculars que siguin no haurien de fer perdre els personatges que ens han arribat d’antic per qualsevol caprici. També, seduint, amb les capacitats que donen, de manera narrativa, a l’hora de fer els versos.

L’altra gran manifestació ribetana és la del ball de bastons. Sense cap mena de dubte, el foraster capta el missatge que els bastons agraden molt a Ribes. Agrada ballar-los, sobretot. Si l’enclavem en el model que parlàvem abans, aquí n’apreciem una bona peculiaritat. Mentrestant a Vilafranca, l’Arboç, Montblanc, Reus, Tarragona i d’altres llocs es dediquen a fer el que els papers antics anomenen un ‘juego de palitroques’ com si es tractés d’un joc de mans, àgil i ràpid,, al Garraf, en el fantàstic triangle que formen Ribes, Sitges i Vilanova ens hem dedicat a ballar-lo seguint les petjades de l’entrenament guerrer, en el que s’explica que és una dansa bèl·lica. Els calçotets llargs blancs i una camisa formarien l’uniforme, una faldilla que dóna llibertat de moviment i els dos colors blau i vermell que formen els dos bàndols.

Amb aquest anecdotari, que intenta només esquitxar algunes notes, val desitjar-se un bon Sant Pere, la primera festa de totes -amb permís dels roquetencs- que obre uns mesos vibrants en el territori del qual traçàvem la línia. No esteu sols, ribetans, però sou peculiars. Allò de tots som iguals però diferents. A cuidar-ho i per molts anys.