Un Sant Pere per a neòfits: La festa ribetana enclavada en un model.

(Article publicat a l’ECO de Sant Pere de Ribes)5021_1157748231326_4348171_n.jpg

La Festa Major de Sant Pere a Ribes no és un cas aïllat al territori penedesenc, encara que sí que és un cas prou particular. Si dibuixéssim un mapa de models festius de Catalunya, com si es tractés del mapa de les varietats dialectals i lingüístiques, una línia encerclaria, claríssimament, des de Sitges a Reus, passant per Igualada i Valls per l’interior i vorejant el mar com si fos el tren. Aquest l’anomenat model Penedès-Camp de Tarragona.

Aquesta és la mateixa àrea geogràfica de la qual ara en parlem com la ‘zona tradicional’ dels castells. Tot va lligat. La supervivència de la gralla, les actuacions dels Xiquets de Valls, el manteniment de balls blancs -ball de bastons, per exemple-, balls amb parlaments -balls de diables o de gitanes, com a mostra- i balls parlats, com per exemple el ball de sant Pau, que s’ha representat irregularment a Ribes.

Tots aquests balls conformen un seguici d’acompanyament a les autoritats o a la processó, en el cas que existeixi, heretat de les processons de Corpus, que alhora, a Barcelona, es van inspirar en les entrades dels reis a la ciutat. Sembla màgia, oi? De la grandesa i pompositat que devia tenir una processó de Corpus a Barcelona fa centenars d’anys fins a les cercaviles més festives de Ribes han passat anys, canvis i contextos. Els dos balls que més protagonisme tenen, a Ribes, són el ball de diables i el ball de bastons.

Els diables de casa nostra, sens dubte, obeeixen a una ordenació cristiana. De diables, figures dolentes, n’existeixen de sempre, però les representades al Garraf guarden una representació clara amb sant Miquel i l’Àngel al capdavant, amb l’herència militar que va donar la Guerra del Francès. Ara, la pirotècnia ha fet evolucionar el ball, amb l’opulència de les tirades, que per molt espectaculars que siguin no haurien de fer perdre els personatges que ens han arribat d’antic per qualsevol caprici. També, seduint, amb les capacitats que donen, de manera narrativa, a l’hora de fer els versos.

L’altra gran manifestació ribetana és la del ball de bastons. Sense cap mena de dubte, el foraster capta el missatge que els bastons agraden molt a Ribes. Agrada ballar-los, sobretot. Si l’enclavem en el model que parlàvem abans, aquí n’apreciem una bona peculiaritat. Mentrestant a Vilafranca, l’Arboç, Montblanc, Reus, Tarragona i d’altres llocs es dediquen a fer el que els papers antics anomenen un ‘juego de palitroques’ com si es tractés d’un joc de mans, àgil i ràpid,, al Garraf, en el fantàstic triangle que formen Ribes, Sitges i Vilanova ens hem dedicat a ballar-lo seguint les petjades de l’entrenament guerrer, en el que s’explica que és una dansa bèl·lica. Els calçotets llargs blancs i una camisa formarien l’uniforme, una faldilla que dóna llibertat de moviment i els dos colors blau i vermell que formen els dos bàndols.

Amb aquest anecdotari, que intenta només esquitxar algunes notes, val desitjar-se un bon Sant Pere, la primera festa de totes -amb permís dels roquetencs- que obre uns mesos vibrants en el territori del qual traçàvem la línia. No esteu sols, ribetans, però sou peculiars. Allò de tots som iguals però diferents. A cuidar-ho i per molts anys.

Pensant en veu alta cent anys de Carnaval a Vilanova.

(Article publicat al butlletí de la Penya Filatèlica, entitat de la que en sóc soci i que aglutina aquells que volen guardar un passat que es mor)

Si Vilanova i la Geltrú ha triat una festa per expressar el que és i el que sent, aquesta és, sens dubte, el Carnaval. El Carnaval, avui, compleix tots aquells tòpics que sovint es fan servir per denominar les festes, que si transversal, que si integradora, que si participativa. Ja fa certa mandra anar explicant totes les bondats -que en són unes quantes- del Carnaval vilanoví i encara més mandra, malgrat que ens sabem responsables de fer-ho, ensenyar les seves febleses -que en són, com a mínim, les mateixes-.

Els darrers cent anys de Carnaval no es poden entendre, a casa nostra, sense els moviments polítics que han transformat -o no- l’Estat Espanyol. El Carnaval de Vilanova i la Geltrú és una festa de l’expressió. Lliure, o no. Així s’ho van prendre els de la Grècia Groga, que davant la prohibició de fer el seu programa en català el van fer en anglès. Va ser l’any 1928. La dictadura va ser una repressió per a la festa més humana de totes les que hi ha. Aquesta és només una anècdota de les mil que ens poden explicar els nostres avis i que nosaltres explicarem als nostres fills.

L’assentament de la democràcia espanyola i la transició cap a aquesta democràcia van reformar i tornar a obrir la porta a un anhelat esperit satíric que els vilanovins havien aguantat portes endins i que començava a treure el cap abans que el general estirés la pota. Quines ganes que en tenien, en teníem.

I ara no voldria quedar-me en una anàlisi a nivell històric, ja que no és aquest el meu objectiu, sinó parar a reflexionar sobre l’enclavada del Carnaval a la nostra vila i al nostre calendari. Estem a punt de fer esclatar la primavera en una data mòbil. El nostre Carnaval és urbà, res de rural. És català, català del seu moment. Aguantat amb formol. El nostre Carnaval és una festa humana per excel·lència. El Carnaval és la festa de les festes, la festa dels que no tenen festa. I a casa nostra, sota la influència vuitcentista, hem fet un ritual d’allò que no ho era, que no tenia res de religiós.

El Carnaval és un gran ritus iniciàtic, d’aquells adolescents que van a buscar la comparsera a casa dels pares, passant vergonya. Hi passaran de bracet tot el dia quan la seva fam comença a despertar. Potser el primer petó, la primera vegada que l’alcohol els farà trobar-se malament, potser el primer cop. Estem davant de les primeres llibertats dels joves, de la solidesa dels adults i de la remembrança dels vells, que si poden salten i si no sospiren des del balcó en veure passar, arrenglerades, les parelles.

La festa del Carnaval no va més enllà de nosaltres mateixos, d’un mateix. Al Carnaval de Vilanova i la Geltrú no hi passa res místic, tot i que per dintre de cadascú hi passi alguna cosa. I a tot això, passat el Carnaval, haurem celebrat la festa, sense acomplir cap ritual transcendent. I què hi fa? Ens hem reafirmat. Practicar-lo bé és estimar-lo i estimar és un sentiment que ens fa ser millors.

Sant Pau, sant Pau i Ribes: tornant cap a casa pel camí entre vinyes.

santpau2017(Article publicat a l’Eco de Sant Pere de Ribes, aventura valenta que val la pena seguir! Compreu-lo, que és a tot color)

Ribes s’identifica amb dues festes, una a l’estiu i l’altra a l’hivern: La Festa Major de Sant Pere i la de Sant Pau. La de Sant Pau és, sovint, confosa amb una certa proximitat a la setmana dels barbuts, que inicia el cicle de Carnaval i que s’estén per tots els Països Catalans amb reminiscències de les llegendes ermitanes. Però no. A Ribes se celebra festa per Sant Pau apòstol, res a veure amb l’ermità company d’aventures festives de sant Antoni. Tot i que es veneri en una ermita. Paradoxal, oi?

El Pau de l’ermita -la de Ribes-, tot i la casualitat, és l’apòstol i predicador. És Pau de Tars, i no pas Pau de Tebes, l’ermità, que va viure 300 anys més tard. I de Pau de Tars ens en queda l’espasa, reconvertida en el sabre de la seva hagiografia i la festa, el 25 de gener, per la seva conversió.

La Festa Major de Sant Pau a Ribes, amb les disputes pel seu nom que calguin, queda lluny del model garrafenc, amb les vigílies, les anades i sortides d’ofici i la processó del vespre que ja es produeix a l’estiu a la falda del Montgròs. Per això mateix, els interessats en la cultura popular li tenen certa admiració. El seguici del nostre model, amb ball de diables, imatgeria i balls blancs, surt dels murs i canvia el seu hàbitat natural per un camí preciós entre vinyes per anar fins a l’ermita. Això és d’una grandesa natural impagable. La processó urbana hereva del Corpus, de la pompositat barroca dissenyada i pensada, deambula ara entre vinyes arrenglerades, pel sinuós camí, flanquejat pels marges, que desemboca a l’ermita. Pau, tres lletres que coincideixen -casualitat, o no- amb allò que ha de significar una festa: Pau. Treva. Felicitat. Ni que sigui per un moment.

Té lloc una paradoxa preciosa: aquells balls blancs, tan garrafencs, que ens expliquen històries antigues -molt més que les de sant Pau- retornen al medi rural d’on, possiblement, van ser recollits per formar part de les processons. Pastorets sobre pastors, bastons sobre batalles, gitanes sota l’arbre de maig. Com totes les festes que funcionen, és a dir, que són estimades, Sant Pau és un cúmul de casualitats amb sentit que la fan ser com és. Aprofitar-ho tot sempre serà un encert.

Proclamo la República Catalana i la fi del món!

Avui llegia a la web de la Cadena Ser quines són les preguntes més habituals dels cercaires espanyols. A la categoria de ‘¿Qué pasaría si…?’ hi ha, dins del top sis, ¿Qué pasaría si gana Trump?, ¿qué pasaría si Inglaterra sale de la Unión Europea?, ¿qué pasaría si no hubiera luna?, ¿qué pasaría si Cataluña se independizara?, ¿qué pasaría si la tierra dejara de girar? i ¿qué pasaría si gobierna Podemos?

En definitiva, només s’ha complert una. D’altra banda, m’agradaria pensar que no posen al mateix nivell que desaparegui la lluna o que la Terra deixi de girar amb la independència de Catalunya. A tot això, espero que tampoc estigui relacionat. Proclamo la República Catalana i la fi del món!

El Concurs, que no sigui un disgust.

(Article publicat a EIX DIARI)

img_5041És impossible anar a dormir un diumenge de Concurs sense deixar unes notes escrites, a tall d’opinió personal, fora de la crònica més oficiosa. Algunes de les argumentacions ja les carregava amb la motxilla de bon matí i d’altres s’hi han sumat a la tornada. Ahir, abans d’anar cap al llit després d’abordegassar Tarragona, rellegia ‘Xiulades, silencis i castells’. És l’article homòleg d’aquest, d’ara fa dos anys. S’ha repetit la història. El públic, majoritàriament, ha tornat a xiular els verds, fins i tot en moments encara més inoportuns, com en la desmuntada d’un peu. Val a dir que molts han interpretat aquesta desmuntada com un ‘passar la patata calenta’ i veure-les venir.

Parlar de Vilafranca, com a vilanoví, és parlar d’aquella rivalitat que potser vam deixar enrere perquè amb els sitgetans ens barallàvem millor. Així que uns ens hem dedicat a fer unes coses i els altres, altres. Però en castells poques vegades hi hem tingut res a fer, tret d’un parell d’anys que els groc-terrós vam petar-ho fort per Catalunya.

img_5044Els verds són una màquina, com ells mateixos es van definir. Tot i això, el Concurs provoca situacions que rarament ens trobem a les places i això genera moments més tensos dels que ja vivim en diades significatives. Els anuncis per megafonia, les celebracions o festejar si algú no pot fer alguna cosa per la lògica que t’afavoreix. El Concurs és extraordinari. Realment, hi ha molta gent -i crec que cada cop en són més- a qui no agrada el Concurs, per diverses raons sumades a les ja existents -pagar per veure castells o puntuar-los-. Estem parlant de la pressió que implica, el fet d’anar al màxim, d’arrossegar una gent que només pots arrossegar cada dos anys. No tothom té una màquina i menys cada cap de setmana.

El Concurs fa que moltes colles que no actuen el mateix dia s’ajudin. El Concurs també ha portat fins casa nostra als Xiquets de Hangzou, que primer van caure en gràcia i després es van guanyar una baixada de simpatia considerable. S’havia explicat que no concursarien i no només van puntuar sinó que van anar a totes. No va agradar gaire, segurament amb raó. També hi entra una concepció que, analitzada fredament, dista molt de la nostra manera de viure els castells o, com a mínim, de la que hauríem de tenir.

Diumenge, la TAP es fa de la Vella. També s’emporta aplaudiments i admiració la Jove de Tarragona com a colla senyera.  A la Vella li calia assegurar els castells de deu i no ho ha fet, per això han vingut els números i la necessitat del miracle del tres net. Gairebé totes les colles corejaven el càntic favorable als rosats. Òbviament i clarament, no ho feien ni els verds ni la Joves. I molts xiulaven als verds. És un sentiment de Concurs, ja que no passa en cap plaça més. Deu ser enveja? Deuen ser ganes de canvis? Realment cauen malament a tothom menys a uns pocs, els verds? De què serveix guanyar si, d’una manera tan poc elegant, no reps el reconeixement de la plaça? De què serveix fer la millor actuació de la teva història si no guanyes? A poc a poc em surt la vena bordegassa i començo a pensar que el Concurs, sobretot el de diumenge, és poc sa.

Els verds no només han estat els millors, han cregut ser els millors, ‘hereus de la plaça més castellera’, i ho han sabut fer. És la tònica vilafranquina, us ho diu un veí seu. I això és envejable, no xiulable. Rivalitat, respecte, progrés. Aneu buscant un Javier Tebas. Els castells són cultura popular. I el poble, tant de moda, emet el veredicte a la Tarragona dels romans. Que en som, d’humans! I de romans!

Qüestió de gènere?

(Article publicat a la revista FOGALL, núm. 33)

La festa al carrer ha estat patrimoni dels catalans des de fa molts anys i amb l’arribada de la democràcia amb més força que mai, però amb els excessos que comporta, actualment, vivim dies negres. Les notícies que ens arriben des de Pamplona són dolentíssimes, però el bri d’esperança arriba amb, com a mínim, el fet que surtin a la llum. El tracte informatiu sovint és molt morbós -cal recordar, per exemple, el filtrat d’un atestat d’una violació- però és el primer pas. Per a combatre un problema, com a mínim, cal ser-ne conscient. Aquestes agressions i abusos s’han donat durant molts anys amb els mitjans donant l’esquena. Han estat casos exposats a la llum pública com el de la Feria de Màlaga o San Fermín a Pamplona que han format a la opinió pública.

Aquí cal repetir el que s’ha dit sempre, tot i que sovint s’oblida: el focus d’atenció no pot ser la víctima. La societat ha d’assumir que els agressors, sempre amb una mínima premeditació, no obeeixen mai al plaer, o a la libido, sinó que és una qüestió d’abús, de corporativisme masclista fruit moltes vegades d’una educació sexual nefasta o inexistent. A tot això, no hi ha mecanismes de solució ràpida.

La festa és un marc per examinar aquesta trista realitat, però els grups que la fan possible a la nostra manera d’entendre penedesenca s’han de separar d’aquests comportaments. Amb l’arribada de la democràcia, la cultura popular ha convertit l’associacionisme en un dels seus ideals d’organització. Escasegen, cada dia més, les estructures jerarquitzades -de dalt a baix- per a l’esdevenir de la vida de bestiari, balls blancs, gegants i qualsevol grup humà que duu a terme una manifestació folklòrica a Catalunya.

14099845_1215640385152937_1538568968_n

La  Moixiganga de Sitges.

L’associacionisme mou masses al país. Lluny del debat de la capacitat dels grups humans
de base d’organitzar o gestionar millor o pitjor part del patrimoni cultural dels nostres pobles i ciutats, ens trobem en un espai que, tradicionalment i en alguns casos, s’ha atorgat als homes. Hereus, gairebé, d’aquella pel·lícula on Lady Viola i William Shakespeare es troben en una il·legalitat. Shakespeare in Love, es deia.

Parlem de balls parlats. Sovint s’ha utilitzat com a argument que, en una obra de teatre, els personatges interpretats per homes els fan homes i els de les dones, dones. A banda, és clar, de la subversió intencionada com la dels experiments reeixits al teatre de Caryl Churchill amb ‘el Setè Cel’ (que els recomano fervorosament), un experiment de perspicàcia artística i intel·lectual. En aquesta obra els personatges són, sempre, interpretats per algun actor o actriu que no compleix les exigències d’edat i sexe del càsting, i la tria és eloqüent. Òbviament, és descartable utilitzar aquestes fórmules teatrals amb l’essència simple i planera que té el ball parlat. De fet, els balls parlats tenen per destí ser, d’una manera simple, l’exercici d’entretenir i res més, encara que siguin utilitzats com a un mirall de l’època que els toqui viure. Així que la seva interpretació ha de ser dura i evident.

 

10597542_496865353782022_1692644866_n

Ball de Diables de Sant Quintí de Mediona.

Aquí s’ha d’obrir un altre meló, molt adient i que correspon als temps que corren. Són realment tractats com a teatre, ni que sigui popular? En la majoria dels casos, no. Se salven, d’una manera evident, els Malcasats i Dames i Vells. S’afegeixen a una llarga llista que no dóna importància a la seva actuació parlada els Serrallonga, Gitanes, Diables -que no versos satírics, sinó auto sacramental-, Pastorets, Cercolets i una llarga llista. La part versada o teatral d’aquests balls va perdent pes, any rere any, i està quedant com una part anecdòtica del fet.

13391191_641967275978930_1504930064_n

Ball de Vells de Valls.

La inclusió de la dona dins d’aquests grups és evident en els últims vint anys, tot i que encara és un fet noticiable la primera dona, per exemple, que balla l’Àliga de la Patum de Berga. En altres col·lectius, com els Balls de Diables, els castells o els trabucaires, ja fa diverses dècades que respon a una normalitat, només trencada per alguns grups que s’entesten a mantenir la seva interpretació més teatral. Hi ha dos grups històrics de diables que no han trencat aquesta dinàmica: el Ball de Diables de l’Arboç i el de Sant Quintí de Mediona. Curiosament, aquests dos són els únics, dins de la zona tradicional del Penedès-Garraf i Camp de Tarragona, que no han deixat mai d’actuar i no ha fet falta cap recuperació. Aquest fet, sovint, ha estat bàsic per fer el pas a la inclusió del gènere femení. També cal dir que són els dos balls que més fan perdurar la seva representació teatral, anomenada sovint el típic, l’acte o auto sacramental o versos o versots.

14134680_1774550469478618_1582949124_n

Ball de Diables de l’Arboç en plena carretillada.

El Ball de Diables de l’Arboç ha viscut atacs frontals en forma de campanya a aquesta posició. S’escuden en aquest fet teatral, representatiu i de ‘càsting’. Realment, aquestes dues colles -Sant Quintí i Arboç- són les dues que més raons tindrien per a mantenir un elenc purament masculí. L’atac frontal, potser, és un error dins de la idiosincràsia d’aquestes poblacions. No es presenten a l’horitzó solucions o demanda de, per exemple, crear una altra colla. També cal posar al mapa balls protagonitzats únicament pel gènere femení, com podrien ser alguns balls de cercolets, panderos o cotonines. Tot plegat és un debat d’envergadura en què cal ser curós i admetre diferents sensibilitats i, sobretot, abastar el màxim d’informació del que representa aquella manifestació per a la majoria dels pobladors. “Una tradició veritable no és el testimoniatge d’un passat acomplert; és una força viva que anima i informa el present” deia Igor Stravinsky. La Moixiganga de Sitges també ha estat ballada només per homes fins ara. Hi ha noies a la cua d’espera, gairebé com a acte de rebel·lia, sabent que -ara mateix- és poc probable que ballin.

Fins aquí, els grups humans; ara toca el marc de la festa. Vivim dies negres. Les notícies que ens arriben des de Pamplona són dolentíssimes, però el bri d’esperança arriba amb, com a mínim, el fet que surtin a la llum. El tracte informatiu sovint és molt morbós -cal recordar, per exemple, el filtrat d’un atestat d’una violació- però és el primer pas. Per a combatre un problema, com a mínim, cal ser-ne conscient. Aquestes agressions i abusos s’han donat durant molts anys amb els mitjans donant l’esquena. Han estat casos exposats a la llum pública com el de la Feria de Màlaga o San Fermín a Pamplona que han format a la opinió pública.

Tornem als grups humans i deixem el marc de la festa. Podem dir que un grup humà ha de ser, per necessitat, l’espai de treball idoni per a un ésser. És una manera d’autorealitzar-se, de treballar i que aquesta feina sigui pel bé comú, tant de moda. L’associacionisme i la cultura popular no poden ser utilitzats com a subterfugi, com a escut. Sí com a espai de llibertat i respecte. Cal conèixer sensibilitats, quin és el lloc de tothom i cada cosa i respectar al màxim les decisions. La cultura popular és un binomi que ha de funcionar com un rellotge suís. Cultura i popular, cap cosa més que l’altre. Després, si volem, li podem afegir l’adjectiu tradicional. Serà també el moment de recordar que la tradició és l’herència dels morts, però també la il·lusió dels vius.