El millor Carnaval de Vilanova del món, capítol II.

Segon capítol: La traïció.

Tinc un cartell a casa, del 1974, que sempre m’ha agradat molt i el tinc a la prestatgeria. És un cartell que anuncia la comparsa del Coro, formalment La Unió Vilanovina, abans de la fusió amb l’Acord que va fer recuperar el nom formal. Després de fer un curt i poc científic estudi sobre com anuncien les entitats els seus actes, hi ha una principal diferència -entre el cartell antic i els actuals- que m’ha cridat l’atenció. Al cartell vintage no hi figura el preu d’inscripció. Ara és, segurament, el més gran que posa en els cartells. Les conclusions sobre si celebrem una festa o la consumim, entenent contextos econòmics de cada època, que les tregui cadascú.

Si al primer capítol parlàvem de la mediocritat, d’aquells que no s’ho pensen dos cops a l’hora de fer qualsevol cosa, en aquestes línies podríem aterrar en un altre espai, que només és el de Diumenge de Comparses. La Comparsa, això va en majúscules. El dia gran de les persones vilanovines. Anem de mediocritat a traïció. Parlem de traïció.

Ara ens passem el dia fent anar la paraula ‘patrimoni’. S’ha erigit en una espècie de segell de qualitat. El Carnaval de Vilanova és patrimoni i ho és, especialment, la Comparsa. Així doncs, si ho considerem patrimoni, ho considerem cultura i si, a sobre, a fora també ens ho consideren, hauríem de fer alguna cosa per cuidar-ho. Recordem que el Carnaval de Vilanova i la Geltrú és Festa Patrimonial d’Interès Nacional, que no és res turístic sinó un reconeixement cultural, el màxim català dins el calendari festiu.

Passo olímpicament de les històries sobre les parelles del mateix sexe i dels texans, ja som prou grandets per a posar normes al Carnaval. Però ara, per un moment, preguntem-nos per quina raó tot això és patrimoni. El Carnaval no té res de místic -sí que ho té de sentiment de comunitat i d’identitat- però la Comparsa és el triomf d’una estètica que s’ha anat generant fins als nostres dies. Les fileres de mantons i clavells per una banda i barretines i farcells per una altra, d’una manera elegant, són el seu símbol més important. La gentada tota junta i separada. No hi ha comparsa sense comparsers. Hi ha festes que es poden celebrar igual amb vint persones que amb mil; la nostra necessita un gruix d’actius per a consumar-se.

El mirall més important és la plaça de la Vila, que s’ha transformat en el temple d’una tradició sense origen. La comunió ha de ser perfecta i ha de funcionar com un rellotge suís. Estem parlant d’una festa on participen activament 16.000 persones i que no pot deixar-se a la improvisació. Cal cuidar-la i la FAC i els seus col·laboradors, que mai seran prou aplaudits, ho fan. Ara, sort d’ells.

D’altra banda, la plaça on se celebra el moment del patrimoni festiu més important de la ciutat no pot estar presidida per publicitat, si ens ho creiem de veritat. Espero que ningú instal·li uns plafons d’Estrella Galícia sota d’alguna pintura d’El Greco al Museu Balaguer. Segurament, tampoc hi posarà Qatar Airways al mosaic restaurat de la plaça de la Vila, com si fossin els seients de la grada de Can Barça. El cas del Carnaval és encara més singular. Darrere de la publicitat de la marca de cervesa hi posem alguna d’aquelles campanyes que es fan per intentar controlar la ingesta d’alcohol i el consum de drogues on més d’un assegura que tenim un problema, entre els menors, el Divendres d’Arrivo. I el finançament no pot ser una excusa: la subvenció de la FAC no ha fet més que minvar en els darrers anys i el Carnaval el paga el poble, amb els seus impostos i sobretot directament, a través de les entitats, en una clara diferència amb la majoria de festes del calendari festiu local.

—Has vist quina destrossa fan al mosaic de la plaça de la Vila? —comença el vinagre.

—Però després l’han de polir, no? A veure com queda al final—li contesta, esperançat.

—Veurem —replica, desconfiat.

És una manera de trair. No a ningú, sinó a un mateix. La cultura és un destí fantàstic pel mecenatge, sempre que no la converteixi en un producte de consum. Què ens queda, amb un fons tan honest, que no sigui la cultura? Si som capaços de vendre l’únic moment de l’any que uneix els vilanovins no només ens auto-traïm, sinó que potser no ens ho estimem prou. Som capaços d’enfonsar en la misèria electoral el govern de torn que es carrega el mosaic de la plaça, però el dia més sagrat de la comunitat local, al punt del crit de ‘Comparseres, Comparsers, la plaça és vostra!’ no ens importa que els seus fanals i palmeres siguin plens de publicitat. D’allò n’hem fet la postal del nostre poble i de la seva gent. Estem en venda?

Anuncis

El millor Carnaval de Vilanova del món, capítol I.

Primer capítol: L’altre Carnaval

eix-arrivo-del-carnaval-de-vilanova-99910.JPGEl Carnaval de Vilanova és un maleït miracle. Ho té tot en contra, tot. Té el seu propi carnaval en contra, els mateixos festers.

—Escolta, una pregunta que t’hauran fet mil vegades, però sigues sincer —em diuen uns vint cops cada gener i febrer.

—Digues, a veure —ja l’ensumo.

—El Carnaval de Vilanova és el millor del món? —i resten atents. Habitualment són de fora.

—Sí, indubtablement. El Carnaval de Vilanova és el millor Carnaval de Vilanova del món —aquesta la porto a la butxaca de fa temps.

L’altre dia, prenent cafè a mig matí, un amic em va dir “saps aquell que tant li agrada el Carnaval i fa tants anys que tal, que pim, que pam, tu creus que sap de què va?”. Em preguntava per si aquesta persona sabia realment què era el Carnaval de Vilanova. Mirant-me amb cara de “el Carnaval nostru, tu ja m’entens”. Jo li vaig respondre que no, que aquell no en tenia ni puta idea però que jo tampoc no en sé gaire. Cada dia menys, em penso. Desaprenc Carnaval de Vilanova. Aleshores em va deixar totalment fora de joc dient-me que jo havia estat “arc i fletxa i objectiu al Carnaval de Vilanova”. A partir d’aquí vaig començar a escriure aquest article en veu alta. “Mira, hi ha mil coses que se’ns escapen. És el Carnaval de Vilanova allò que hem mamat i hem après o simplement és el que majoritàriament es veu al carrer pel sol fet de ser majoritari?”. Es va fer el silenci. La porta mig oberta del bar, sentint el soroll de la plaça, era l’única companyia del drama. Semblàvem un pacient que es descobria a pal·liatius i ens acabaven de dir que estàvem a les últimes. Ens vèiem morts. De cop i volta, la realitat.

Érem incapaços de fer el recompte de què era i què no era Carnaval de Vilanova, ara. I, de fet, no sabíem explicar-ho gaire bé i ara tampoc en sé, però tots dos sabíem que ho sabíem. Intentaré explicar-ho. El Carnaval de Vilanova és enginy i és respecte. És enginy, agudesa i intel·ligència. És respecte tant que el Carnaval, per a naltrus, és una conya molt seriosa.

Els bons vilanovins, carnavalers, acostumem a repartir carnets de bons vilanovins i carnavalers. Ho fem sense pietat i sense ser conscients que, a l’hora de repartir-los, el més important és que quedi clar qui no el rebrà, el carnet. És molt més important qui està lluny de rebre’l, en una conversa, que no pas qui se’l mereix més. La cosa no va d’avaluar els mèrits, sinó de remarcar els demèrits.

I ara us diré un secret. Els de l’altre Carnaval ja ni hi juguen. És a dir, que uns juguen a bàsquet i els altres a futbol i no s’hi pot competir. I l’altre Carnaval no és Sitges, no em feu riure. Són vilanovins que també surten a l’Arrivo i a la Comparsa i fins i tot a Coros, però no són fills del nostre Déu Momo. I s’hi esforcen, eh? Però hi ha una força interior que els domina vés a saber com. L’altre Carnaval és aquell de la coreo amb una disfressa a la qual després li han trobat una sàtira barata, la de la Comparsa de mil banderes o del “Serapio cabrón” i els Coros, si surten, sota mínims.

Però el gran enemic del Carnaval de Vilanova no és l’altre Carnaval. Sort de l’altre Carnaval, que ens ajuda a saber quin és el de Vilanova. El pitjor enemic és la mediocritat. Aquesta és l’antagonista de l’enginy, ingredient principal. Sabent que mai tot agradarà a tothom, quan existeix un gran desacord amb alguna cosa que succeeix al Carnaval és que és mediocre. I sabem, la majoria, el que és fer un Arrivo o un Enterro i que algú s’apropi a dir-te que l’has fet plorar d’emoció i el següent et digui que no ha vist “sermó” o “testament” i que ha estat una merda. Gustos, colors. Però la mediocritat és molt més que el gust. És fer per fer. Al final, els vilanovins carnavalers ens hauríem d’imposar un autocontrol de mínims racionals, més que res per poder continuar sent el millor Carnaval de Vilanova del món. Quan alguna cosa és un desastre, certament, dóna molta vida, també s’ha de dir. Per què ens hem d’enganyar? Un bon vilanoví em va dir “Hòstia, quina polèmica i quines batusses, eh? Ha estat el millor Carnaval de ma vida”.

D’acord, però de tant en tant. No sempre. No us passeu. No buidem places i teatres. Ho dic des de la supremacia moral, espiritual, vilanovina i carnavalera de què se m’acusarà després de llegir aquest article.

—Sort, sort dels bàrbars. Ja està bé que de tant en tant passin uns bàrbars i s’ho carreguin tot —deia, sota el bigoti.

—Imagina’t si no haguessin cremat Alexandria. Tot el dia llegint els clàssics! —amb un riure de patilla a patilla.

—I els artistes nous? Què farien?— ja riu, també, sota el bigoti.

Doncs sí, ja està bé. Sense passar-se. I malgrat tot això, cada any, continua el miracle. Continuarà.

Ni així.

Cada dia, a l’hora de dinar, escoltava el recompte a La Sexta de les empreses que marxen de Catalunya. La mèdia-storm (en català, el ventilador de la merda) ha estat potentíssim. I això no ha estat el pitjor, sinó que la repressió, l’empresonament i la por no han pogut fer res amb uns ciutadans que se saben lliures. I davant la màxima mobilització i fotografia representativa, sobretot del bloc monàrquic, no han pogut.

L’independentisme aguanta una envestida brutal, com mai, de tot un Estat. I això no és per celebrar-ho? L’independentisme ha mobilitzat encara més gent, milers de vots més que en les últimes eleccions. I avui només m’han fet falta cinc minuts d’Antena 3 mentre em feia el suc de taronja de bon matí. Susanna Griso, la manipuladora, ha dit que Rajoy ha d’anar a Brussel·les a parlar amb Puigdemont.

I certament, té raó. Si jo fos de l’altra banda, estaria molt enfadat amb els meus, que ni amb una pluja de bitllets en campanya i tot un Estat bufant el vent a favor meu ni m’he apropat a tombar als ‘colpistes’. Espera’t a la següent, que estiguin desanimats. Ho estan, eh? Els que saben sumar, és clar. A la següent, arrasem.

11352375_1914244515468128_925509877_n.jpg

Un Sant Pere per a neòfits: La festa ribetana enclavada en un model.

(Article publicat a l’ECO de Sant Pere de Ribes)

La Festa Major de Sant Pere a Ribes no és un cas aïllat al territori penedesenc, encara que sí que és un cas prou particular. Si dibuixéssim un mapa de models festius de Catalunya, com si es tractés del mapa de les varietats dialectals i lingüístiques, una línia encerclaria, claríssimament, des de Sitges a Reus, passant per Igualada i Valls per l’interior i vorejant el mar com si fos el tren. Aquest l’anomenat model Penedès-Camp de Tarragona.

5021_1157748231326_4348171_n.jpg

Aquesta és la mateixa àrea geogràfica de la qual ara en parlem com la ‘zona tradicional’ dels castells. Tot va lligat. La supervivència de la gralla, les actuacions dels Xiquets de Valls, el manteniment de balls blancs -ball de bastons, per exemple-, balls amb parlaments -balls de diables o de gitanes, com a mostra- i balls parlats, com per exemple el ball de sant Pau, que s’ha representat irregularment a Ribes.

Tots aquests balls conformen un seguici d’acompanyament a les autoritats o a la processó, en el cas que existeixi, heretat de les processons de Corpus, que alhora, a Barcelona, es van inspirar en les entrades dels reis a la ciutat. Sembla màgia, oi? De la grandesa i pompositat que devia tenir una processó de Corpus a Barcelona fa centenars d’anys fins a les cercaviles més festives de Ribes han passat anys, canvis i contextos. Els dos balls que més protagonisme tenen, a Ribes, són el ball de diables i el ball de bastons.

Els diables de casa nostra, sens dubte, obeeixen a una ordenació cristiana. De diables, figures dolentes, n’existeixen de sempre, però les representades al Garraf guarden una representació clara amb sant Miquel i l’Àngel al capdavant, amb l’herència militar que va donar la Guerra del Francès. Ara, la pirotècnia ha fet evolucionar el ball, amb l’opulència de les tirades, que per molt espectaculars que siguin no haurien de fer perdre els personatges que ens han arribat d’antic per qualsevol caprici. També, seduint, amb les capacitats que donen, de manera narrativa, a l’hora de fer els versos.

L’altra gran manifestació ribetana és la del ball de bastons. Sense cap mena de dubte, el foraster capta el missatge que els bastons agraden molt a Ribes. Agrada ballar-los, sobretot. Si l’enclavem en el model que parlàvem abans, aquí n’apreciem una bona peculiaritat. Mentrestant a Vilafranca, l’Arboç, Montblanc, Reus, Tarragona i d’altres llocs es dediquen a fer el que els papers antics anomenen un ‘juego de palitroques’ com si es tractés d’un joc de mans, àgil i ràpid,, al Garraf, en el fantàstic triangle que formen Ribes, Sitges i Vilanova ens hem dedicat a ballar-lo seguint les petjades de l’entrenament guerrer, en el que s’explica que és una dansa bèl·lica. Els calçotets llargs blancs i una camisa formarien l’uniforme, una faldilla que dóna llibertat de moviment i els dos colors blau i vermell que formen els dos bàndols.

Amb aquest anecdotari, que intenta només esquitxar algunes notes, val desitjar-se un bon Sant Pere, la primera festa de totes -amb permís dels roquetencs- que obre uns mesos vibrants en el territori del qual traçàvem la línia. No esteu sols, ribetans, però sou peculiars. Allò de tots som iguals però diferents. A cuidar-ho i per molts anys.

Pensant en veu alta cent anys de Carnaval a Vilanova.

(Article publicat al butlletí de la Penya Filatèlica, entitat de la que en sóc soci i que aglutina aquells que volen guardar un passat que es mor)

Si Vilanova i la Geltrú ha triat una festa per expressar el que és i el que sent, aquesta és, sens dubte, el Carnaval. El Carnaval, avui, compleix tots aquells tòpics que sovint es fan servir per denominar les festes, que si transversal, que si integradora, que si participativa. Ja fa certa mandra anar explicant totes les bondats -que en són unes quantes- del Carnaval vilanoví i encara més mandra, malgrat que ens sabem responsables de fer-ho, ensenyar les seves febleses -que en són, com a mínim, les mateixes-.

Els darrers cent anys de Carnaval no es poden entendre, a casa nostra, sense els moviments polítics que han transformat -o no- l’Estat Espanyol. El Carnaval de Vilanova i la Geltrú és una festa de l’expressió. Lliure, o no. Així s’ho van prendre els de la Grècia Groga, que davant la prohibició de fer el seu programa en català el van fer en anglès. Va ser l’any 1928. La dictadura va ser una repressió per a la festa més humana de totes les que hi ha. Aquesta és només una anècdota de les mil que ens poden explicar els nostres avis i que nosaltres explicarem als nostres fills.

L’assentament de la democràcia espanyola i la transició cap a aquesta democràcia van reformar i tornar a obrir la porta a un anhelat esperit satíric que els vilanovins havien aguantat portes endins i que començava a treure el cap abans que el general estirés la pota. Quines ganes que en tenien, en teníem.

I ara no voldria quedar-me en una anàlisi a nivell històric, ja que no és aquest el meu objectiu, sinó parar a reflexionar sobre l’enclavada del Carnaval a la nostra vila i al nostre calendari. Estem a punt de fer esclatar la primavera en una data mòbil. El nostre Carnaval és urbà, res de rural. És català, català del seu moment. Aguantat amb formol. El nostre Carnaval és una festa humana per excel·lència. El Carnaval és la festa de les festes, la festa dels que no tenen festa. I a casa nostra, sota la influència vuitcentista, hem fet un ritual d’allò que no ho era, que no tenia res de religiós.

El Carnaval és un gran ritus iniciàtic, d’aquells adolescents que van a buscar la comparsera a casa dels pares, passant vergonya. Hi passaran de bracet tot el dia quan la seva fam comença a despertar. Potser el primer petó, la primera vegada que l’alcohol els farà trobar-se malament, potser el primer cop. Estem davant de les primeres llibertats dels joves, de la solidesa dels adults i de la remembrança dels vells, que si poden salten i si no sospiren des del balcó en veure passar, arrenglerades, les parelles.

La festa del Carnaval no va més enllà de nosaltres mateixos, d’un mateix. Al Carnaval de Vilanova i la Geltrú no hi passa res místic, tot i que per dintre de cadascú hi passi alguna cosa. I a tot això, passat el Carnaval, haurem celebrat la festa, sense acomplir cap ritual transcendent. I què hi fa? Ens hem reafirmat. Practicar-lo bé és estimar-lo i estimar és un sentiment que ens fa ser millors.

Sant Pau, sant Pau i Ribes: tornant cap a casa pel camí entre vinyes.

santpau2017(Article publicat a l’Eco de Sant Pere de Ribes, aventura valenta que val la pena seguir! Compreu-lo, que és a tot color)

Ribes s’identifica amb dues festes, una a l’estiu i l’altra a l’hivern: La Festa Major de Sant Pere i la de Sant Pau. La de Sant Pau és, sovint, confosa amb una certa proximitat a la setmana dels barbuts, que inicia el cicle de Carnaval i que s’estén per tots els Països Catalans amb reminiscències de les llegendes ermitanes. Però no. A Ribes se celebra festa per Sant Pau apòstol, res a veure amb l’ermità company d’aventures festives de sant Antoni. Tot i que es veneri en una ermita. Paradoxal, oi?

El Pau de l’ermita -la de Ribes-, tot i la casualitat, és l’apòstol i predicador. És Pau de Tars, i no pas Pau de Tebes, l’ermità, que va viure 300 anys més tard. I de Pau de Tars ens en queda l’espasa, reconvertida en el sabre de la seva hagiografia i la festa, el 25 de gener, per la seva conversió.

La Festa Major de Sant Pau a Ribes, amb les disputes pel seu nom que calguin, queda lluny del model garrafenc, amb les vigílies, les anades i sortides d’ofici i la processó del vespre que ja es produeix a l’estiu a la falda del Montgròs. Per això mateix, els interessats en la cultura popular li tenen certa admiració. El seguici del nostre model, amb ball de diables, imatgeria i balls blancs, surt dels murs i canvia el seu hàbitat natural per un camí preciós entre vinyes per anar fins a l’ermita. Això és d’una grandesa natural impagable. La processó urbana hereva del Corpus, de la pompositat barroca dissenyada i pensada, deambula ara entre vinyes arrenglerades, pel sinuós camí, flanquejat pels marges, que desemboca a l’ermita. Pau, tres lletres que coincideixen -casualitat, o no- amb allò que ha de significar una festa: Pau. Treva. Felicitat. Ni que sigui per un moment.

Té lloc una paradoxa preciosa: aquells balls blancs, tan garrafencs, que ens expliquen històries antigues -molt més que les de sant Pau- retornen al medi rural d’on, possiblement, van ser recollits per formar part de les processons. Pastorets sobre pastors, bastons sobre batalles, gitanes sota l’arbre de maig. Com totes les festes que funcionen, és a dir, que són estimades, Sant Pau és un cúmul de casualitats amb sentit que la fan ser com és. Aprofitar-ho tot sempre serà un encert.

Proclamo la República Catalana i la fi del món!

Avui llegia a la web de la Cadena Ser quines són les preguntes més habituals dels cercaires espanyols. A la categoria de ‘¿Qué pasaría si…?’ hi ha, dins del top sis, ¿Qué pasaría si gana Trump?, ¿qué pasaría si Inglaterra sale de la Unión Europea?, ¿qué pasaría si no hubiera luna?, ¿qué pasaría si Cataluña se independizara?, ¿qué pasaría si la tierra dejara de girar? i ¿qué pasaría si gobierna Podemos?

En definitiva, només s’ha complert una. D’altra banda, m’agradaria pensar que no posen al mateix nivell que desaparegui la lluna o que la Terra deixi de girar amb la independència de Catalunya. A tot això, espero que tampoc estigui relacionat. Proclamo la República Catalana i la fi del món!