Vida Privada, punt i final?

No sé si la segona temporada del Vida Privada serà la última. Tot dependrà de les ganes de tornar-hi o de fer un nou format. Aquí teniu un resum de totes les entrevistes d’aquesta temporada. Gràcies per venir, Joan Rodríguez, Enric Garriga, Pep Sendrós, Jesús Tambo, Quim Arrufat, Pere Agramunt, Assumpta Baig, Josep Antoni Blanco, Bernat Deltell, Magda Bandera, Jordi Paulí, Pere Coll, Paquita Roig, Albert Tubau, Oriol Pi de Cabanyes, Pere Tàpias i Francesc-Marc Àlvaro.

Clic a la imatge per veure’l.

vida

Qui fou canya, serà Pere.

Esgotant les últimes hores trepitjant Reus em ve de gust escriure, en positiu, algunes reflexions. I és que la Festa Major de Sant Pere a Reus m’encanta al seu pas. Aquesta festa, pensada com les bones en les millors èpoques, recull el millor que podia heretar. El cerimonial no perd luxe de detalls, després d’una insistència històrica per preservar aquells detalls que han fet gran la tradició. Costums com la tronada o la cerimònia de les tres claus són bàsiques per entendre el ritus.

D’altra banda, Reus és l’hereva més fefaent, juntament amb Tarragona, del que són les processons i les festivitats dissenyades al barroc i renaixament, amb el tractament reial a relíquies i custodies. El Penedès -i el Garraf, és clar!- ja pot començar a envejar. Els reusencs han reunit el millor de les nostres festes patronals sudistes catalanes amb el bon fer del vestuari, música i danses d’encara més al sud sense perdre ni un bocí d’identitat. Vinc de la terra del ball blanc, de la tradició hel·lènica i mediterrània del blanc impolut, només trencat pel vermell i el blau dels bàndols guerrers. La meva simplesa davant la seva grandesa. És això, és això! La gran festa urbana que costa tant de saber heretar per la seva complexitat de detalls. De baix a dalt, dels balladors més anònims dels Prims fins a qui encén la tronada. Qui fou canya, serà Pere.

 

De la Moixiganga de Valls.

Llegit al Pati de Sant Roc de Valls la tarda del 21 de juny de 2016.

25 anys és un quart de segle. Fa un quart de segle que Valls té la seva Moixiganga de manera ininterrompuda, conservada per la Unió Anelles de la Flama. Avui inaugurem una exposició fotogràfica que forma part del seguit d’actes per commemorar aquest aniversari. Moixiganga i fotografia no estan tan lluny; és més, em ve de gust començar amb una pregunta. Què és, la Moixiganga, si no un fantàstic àlbum de fotografies? Anomenem quadres plàstics a allò que pretenien ser fotografies abans s’inventés la fotografia. No cal dir que si la tenim ben viva avui en dia és gràcies a l’herència de Pere Català Pic que la va retratar, quadre per quadre, en un assaig per les Decennals al Convent del Carme l’any 1921. Què són totes les nostres manifestacions folklòriques si no passatges de llibres d’història? Les lluites, batalles, entre moros i cristians; Drac, Àliga, Mulassa, evangelis, sants i animals bíblics.
És clar que hi havia diables i àngels abans de conquestes i reconquestes cristianes, cultes panteistes a les advocacions i processons i rituals! Però el que sabem del cert és que la Moixiganga representa allò que després s’ha repetit mil vegades de totes maneres, des de l’antiga literatura al cinema més recent. No cal que Mel Gibson ens fascini en un cinema, ni títols pretenciosos com “La historia más grande jamás contada” o de més morbosos com “La ultima tentación”. La Moixiganga, com totes les manifestacions folklòriques que poblen les nostres festes des de Vilanova -el nord més sudista d’on vinc- fins a l’altra punta -Valls, el sud de la meva terra festiva- expliquen històries de sempre que viatgen i, precisament, la de Valls s’encarrega de tot allò que necessita una bona història.

Què necessita una bona història? Un bon entorn, un fantàstic decorat. Valls, plaça del Blat, la veritable plaça més castellera si és que n’hi ha cap altra parlant de l’essència, el seu barri antic i l’Església de Sant Joan. Què més necessita? Necessita allò que ara li diuen el soundtrack, la banda sonora imprescindible. Acompanyada orquestralment dins Sant Joan o amb la formació de carrer clàssica d’allà on és. I necessita un bon final. El final és la resurrecció. La Moixiganga ja va ressuscitar fa 25 anys, i la resurrecció no és casual. Potser sí que la història que explica la Moixiganga és la millor història que mai s’ha explicat, però la interpretació no és la millor que li donem. Cada cop que la Moixiganga de Valls es representi o faci el seu pas de coixinet pensem que ressusciten tots aquells que surten a les fotos de l’any 21. Perquè els vallencs aniran passant però la Moixiganga transcendeix i si l’anem fent, és eterna. Com una bona fotografia.

Uns gegants a l’star-system.

(Article publicat a la revista Gegants, núm 113)

Revista-113

Gegants, núm 113. 30è aniversari.

La televisió és el mitjà de masses més efectiu de tots però no viu el seu moment més gloriós. Qui més qui menys havia sentit la frase “si no surt a la televisió no existeix”, ara substituïda per un “si no ets a internet no existeixes”. La televisió fa televisió i poques vegades se cenyeix a la realitat impol·luta. La televisió condiciona, perquè per als que fan televisió el resultat final és el més important i, amb cert rerefons maquiavèl·lic, l’han d’aconseguir com més acurat, millor. Això no casa gens amb les festes, les tradicions i les manifestacions festives com els gegants. De la presència dels gegants a la televisió en podem fer dos grans grups pel tractament que reben o podien rebre: el fet noticiable i el fet divulgatiu.

El fet noticiable és el més complicat, més enllà dels mitjans locals. Només es pot noticiar sobre aspectes que la població conegui. Seria inútil explicar que Leo Messi avui no ha entrenat amb els seus companys si el gran públic desconeix qui és Leo Messi. Posem per cas que el Gegant del Pi és el més famós de Catalunya, ni que sigui per la tonada que tothom coneix. Quin tant per cent de catalans li posa cara? Quin tant per cent de catalans sap que és de “pell” fosca? Quin tant per cent de catalans el coneix o l’ha vist? I a Leo Messi?

A Leo Messi, personalment, no li professo un gran amor; als gegants, en general, sí. Encara sóc un romàntic que creu que els gegants que es vulguin posar en valor només haurien de sortir per les seves dates assenyalades i que la concurrència de trobades hauria de ser una excepció comptadíssima per a commemoracions que s’ho mereixen. Els temps corren en contra d’això per a la majoria de peces de Catalunya. Aquest fet afecta la repercussió de la seva presència. No per ser insistent traient el Gegant cada setmana serà més conegut o suscitarà més interès.

Tot això és contraproduent per la posada en valor del fet geganter a Catalunya. Aquí ja entrem en un debat extensíssim sobre la ordinarietat de les sortides dels gegants, que fan que el que ha estat històricament un sinònim de festa i celebració o commemoració es transformi en un símbol habitual d’un cap de setmana qualsevol.

D’aquí, aleshores, n’extraiem la conclusió que com a país estem molt lluny de la utilització dels Gegants com a fet noticiable que generi interès i que gaudeixi de la màxima repercussió. Això, al segle XXI, és un drama.

Pel que fa al tractament divulgatiu, els gegants poden ser objectes de sèrie documental, de reportatges històrics i de formats nous i interessants. Però per això són les últimes cuetades, per ara, desaprofitades, de la televisió tal com la coneixem. Fa quinze anys, sortir a la televisió comportava assegurar-se una audiència considerable perquè els canals es podien comptar amb els dits de les mans. Si es feia, a més, en un canal que tingués bons números, arribar al vint per cent de share -és a dir, l’audiència de dues de cada deu persones que miraven la televisió- no era gens complicat. Avui hi ha sang, suor i llàgrimes per arribar a aquest vint. De fet, mai s’ha fet cap aposta a la televisió catalana per aquest contingut divulgatiu al primer canal. Tarasca, Víbria… i modernament La Sonora sempre han anat al 33. Si ha aparegut cultura popular a TV3 era condicionada pel programa. El programa no girava al voltant de l’esdeveniment, sinó que n’era un al·licient com qualsevol altre.

Després i gairebé a banda hi ha les retransmissions en directe. S’havien fet les festes de la Mercè i l’última per recordar és Nit de Patum, a TV3. Tot i que no va tenir uns mals resultats d’audiència TV3 va descartar repetir l’aventura. El desplegament va ser bo en mitjans i el format era més que correcte. 14’5 de share, en bona part arrossegats després de l’emissió d’un documental d’especial interès morbós com era “Adéu, Espanya?” que va generar un 23’3 de share. La Nit de Patum va arribar als 17’1, però no s’enganyin: era gairebé la una de la matinada. Com més tard, més fàcil és un bon share. I ningú n’ha tornat a dir res.

Aquest format, segurament, és el més adient. La retransmissió en directe d’un acte tradicional és el més efectiu però cal ser exigent a l’hora de fer la tria d’esdeveniments que s’adapten al ritme de la televisió per dues raons. En primer lloc, la televisió no ha de ser un condicionant de la festa, per respecte -cosa que no tots els comunicadors tenen clara-, i en segon lloc que la festa no podrà condicionar la televisió -cosa que no tots els festers coneixen-. Així, el matrimoni és difícil, però no impossible.

Si no som capaços de saber destriar el gra de la palla i fer que els gegants passin a ser un aspecte referent del país per la seva qualitat i extraordinarietat no aconseguirem gairebé res. Baluards? Mitjans especialitzats, reductes de mitjans locals que, gràcies a les noves tecnologies, són accessibles des de qualsevol punt del món. També hi ha iniciatives de televisió pública com La Xarxa que ho cuida, sense preocupar-se per les audiències més enllà de la repercussió social i a les xarxes. Retransmissions en directe de la Patum, la Processó de Verges, entre d’altres i el programa divulgatiu setmanal que capitanejo: Gaudeix la Festa.

Respecte a d’altres manifestacions festives, seguint la màxima que les comparacions són odioses, podem dir que els castells han arribat al punt àlgid del seu tractament mediàtic. A l’aposta de La Xarxa s’hi han sumat esforços amb TV3 i han generat un contingut d’acord amb el moment històric. Tot i això, els castells generen notícies una rere l’altra. Són objecte d’un tractament esportiu, sense ser-ho, però que ja està bé amb els seus defectes i virtuts.

Per acabar, si un dels objectius del món geganter és el reconeixement i la repercussió d’aquesta manifestació de la cultura popular tradicional catalana… ara mateix estem fracassant. La televisió com a eina de normalització i assentament nacional sobre les nostres aspiracions culturals és potentíssima i no la podem deixar perdre. Però cal tenir en compte que a la televisió pública catalana la mouen altres interessos i té altres feines més o menys complicades i una funció principal, la de normalitzar la llengua. Aquesta és irrenunciable i passa per generar un model competitiu on no tot val, però calen sacrificis.
La feina comença per baix i acaba dalt. Hi hauran oportunitats, de ben segur, de transformar la transparència actual. Posem-nos hi bé.

Una de Celaya.

Avui no ve gaire de gust començar el dia amb aquesta poesia de Gabriel Celaya, ‘La poesía es una arma cargada de futuro’, símil metafòric del que llegirem, sabrem i pensarem les properes hores.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse. 

[…]

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.