Rodrigo Cuevas, Rodrigo Cuevas.

Rodrigo Cuevas és un espectacle, tot ell. Jo no el sabria definir. Si hi ha alguna cosa que trobo a faltar dins dels espectacles i grups de música d’arrel catalana és un Rodrigo Cuevas, sent molt injust amb ell amb aquesta afirmació, ja que el pressuposo inimitable.

Rodrigo Cuevas trenca amb tot i ho continua tot. És el miracle del clàssic que mai mor, però transgressor com cada època pertoca. Fa entendre que el blanc i negre no és ni pitjor, ni dolent, ni fa pudor de reclòs ni a naftalina, sinó que sense el blanc i negre no hi hauria color.

Rodrigo Cuevas, si fos català, no versionaria El Testament d’Amèlia perquè ja n’estaria fart del Testament d’Amèlia. Però s’hi hauria gatejat les festes i els masos dels pobles més recòndits, les ciutats vuitcentistes i els nous blocs de pisos sabent destriar el gra de la palla i trobant el fil d’on es pot estirar la tradició.

Rodrigo Cuevas té una personalitat desbordant. És l’estrella posada al servei de la cultura popular tradicional.

Rodrigo Cuevas no plora pels espectacles, sinó que riu d’intentar enfonsar el públic en la misèria de la merda què és la vida. I pregunta si ballen danses tradicionals o si fan castells. Si els hi semblen pocs, els esbronca. Pregunta també si ballen swing o coses per l’estil i si n’hi ha un, l’esbronca.

Rodrigo Cuevas entén què significa cada cançó, cada melodia, com pocs ho han entès. És que sense entendre una peça, com vols explicar-la tu! Artifici, pedals impostats d’abaratiment i molts llibres i pocs camins és el que passa a la majoria de propostes d’ara. La tradició és transgressió.

Rodrigo Cuevas no és un encàrrec de ningú. És ell, que vol fer-ho i el seu objectiu és aconseguir-ho. Potser ell creu que així podrà fer emprenyar els puristes, però si el purista és prou llegit i intel·ligent, només el pot gaudir.

Rodrigo Cuevas m’agrada molt.

Reclam per un Carnaval d’avui.

(Article publicat al programa d’actes del Carnaval de Vilanova 2021)

Fem la llista de tot allò que no viurem. Ni els primers desitjos de ‘bon carnaval’ com si es tractés de l’any nou, ni els primers moviments de malucs la nit del ball de Mantons, ni les primeres rialles amb els sermons de la Xatonada, ni respondre al primer ‘visca el Carnaval de Vilanova’ del Rei -l’únic-, ni el primer Turuta a les nou del matí. I prou, parem de fer la llista. És cert que tot allò que més ens agrada del Carnaval vilanoví és impossible de complir sense posar en risc la salut i aquest és el motiu més primordial d’una restricció: la salut.

Lluny d’enviar un missatge que soni extraordinàriament de policia de balcó, conformista o fins i tot reaccionari, cal articular un Carnaval purament vilanoví i fer tot allò que es pugui. El Carnaval de Vilanova és, potser, la clau de volta més gran que té la societat local com una eina per a moltíssimes coses, però, sobretot, per a l’expressió. L’expressió no és pas coartada, però ara mateix no pot omplir una plaça, ni un teatre, ni un carrer, ni desfilar… per a ser explicada i escoltada.

No ens cal, doncs, aprofundir en l’última pitjor època del Carnaval vilanoví per a saber que la dictadura franquista prohibia la festa, sinó que a sobre prohibia la llibertat d’expressió i els canals per a fer-la clandestinament eren molt més minúsculs i, a sobre, controlables que ara. Per això, l’època pandèmica que ens toca viure ens permet expressar-nos, tot i que no de la manera romàntica i clàssica que ens agrada a Vilanova i la Geltrú. Cal fer-ho, sobren motius i falten excuses.

El Carnaval de Vilanova i la Geltrú, és, a banda d’una via d’expressió popular d’immens tresor conquerida des de baix, un preciós cistell de rituals populars, de litúrgies dessacralitzades, d’estampes vivíssimes, d’herència dels morts i d’il·lusions dels vius. Aquests responen a l’extraordinarietat dels sentits i sensacions que desperta la festa. I això només s’aconsegueix amb la comunió màgica dels dies de Carnaval a la Ciutat i la complicitat de totes les persones que ho volen. D’això n’anirem molt faltats, molt. Però és Carnaval. També caldrà saber plorar aquestes situacions i aquestes diades i, com a mínim, consolar-nos de saber-les nostres, boniques i a la mercè de la voluntat popular. 

Aquest Carnaval -perquè a Vilanova i la Geltrú és Carnaval- toca fer-lo útil i saber jugar-ne. I a partir de Dimecres de Cendra, un cop mori el Rei, que baixin els positius encara més ràpid que baixen el nombre de dies que queden fins al Carnaval del dos mil vint-i-dos i que pugin les ganes de tornar a fer passada pels carrers al so del Turuta de la mateixa manera que pugin les altes i els vacunats.

Les Danses a un pas de l’oblit.

(Article publicat a Eix Diari)

Són la vilanovina Concepció Coll, en Felip Blasco, mestre de dansa, i una ballarina de l’Esbart Català de Dansaires de la que no n’ha transcendit el nom. S’han desplaçat fins a Vilanova. Són els principis dels anys vint del segle XX. Ho han fet perquè van al darrere de les danses típiques catalanes i la Concepció recorda Les Danses de Vilanova. Les ballen tots tres seguint les indicacions de la nonagenària senyora Coll.

Arxiu Esbart Català de Dansaires, Barcelona.

Les Danses de Vilanova són, ara mateix, una de les expressions de tradició més genuïnament vilanovines, reconegudes, valorades i ballades fora de la ciutat com cap, però que potser, en la Vilanova dels gairebé 70.000 habitants no tenen la popularitat i prestigi que han obtingut en el món de l’estudi de la cultura popular, les tradicions i la dansa. Això sí, qui les coneix, les estima i les balla les porta sempre ben desades i ben embolcallades.

Ara mateix, les Danses són un petit miracle, orquestrat per la memòria de la Concepció Coll i per la sensibilitat de l’Esbart Català de Dansaires en els seus primers anys de vida, que després seria llarga, tant com fins ara, i, a més, plena de vitalitat. Caldria no confondre’ns, també, i agrair profundament i eternament al Català la seva feina just al llindar de l’oblit de les nostres Danses i també a tots aquells que van fer, després, que les Danses fossin retornades al carrer com a dansa viva. Han estat ballades per esbarts i grups de danses d’arreu de Catalunya, però cal no oblidar que el patrimoni és un conjunt de factors. Són la coreografia i la partitura, però també el lloc, el dia, el vestuari i el fred: les Danses de debò.

Ara, aquesta recerca i reconstrucció de la dansa ha estat l’exemple perfecte per a l’exposició ‘Coreografia archeologica’ a la seu del Català, a La Casa dels Entremesos de Barcelona, de la mà de l’incansable Montserrat Garrich i amb la col·laboració dels vilanovins Francesca Roig i Xavier Orriols, de la mateixa incansabilitat.

És un exemple com pocs de dansa popular a Catalunya. Com la gent s’aplega en una plaça i balla, d’una manera natural. És un valor més que fa del Carnaval de Vilanova i la Geltrú únic i incomparable. Festa popular, viva, que reivindica el present i cuida qui és, com una eina en contra d’un món ràpid i de cosum. Resistint amb les peculiaritats que ens fan diferents del món, però que abracen la cultura com a diàleg amb la resta. És diumenge de Comparses, després de la posta de sol, a la plaça de les Cols. Americanes, mantons, barretines i clavells.

Les germanes Rosell, Teresa i Eulàlia, mestres d’avantguarda al seu temps, són qui van trobar la Concepció, anomenada popularment “Ciona” i l’entrada de casa de les germanes, al carrer Sant Josep, va ser l’escenari de la fotografia. Potser ens cal una placa a les Cols, un nom de carrer, per a tanta memòria, per a la Concepció Coll, que es va emocionar de manera extraordinària quan les germanes Rosell -afortunadament, ara ja reconegudes a la ciutat- li van preguntar, després de rebuscar entre la memòria de molta gent gran, si recordava les Danses. Va dir que sí. Ara, el millor homenatge, la tarda de Diumenge de Comparses a les Cols.