Disculpi… voldria un llibre.

Desorientat i empès. Al cap d’uns dies, em vull retrobar amb els pensaments del dia de Sant Jordi, viscut a cavall entre Vilanova i Barcelona. El xantatge emocional desmesurat de no aparèixer amb una rosa a casa -o on fos- va empènyer als homes a fer cues llarguíssimes a les floristeries. Els homes? Sí, els homes. Com a mínim són els que jo vaig veure, vagi la crítica i crònica en el millor sentit. Més d’una hora de cua, més d’un espavilat s’ho estalvia. A Vilanova era molt bonic i la gent entrava al local dels Bordegassos preguntant, als que allà esmorzàvem al dolce far niente, si no treballàvem, aquell matí. A la Rambla la primavera s’implementava i els vestits i les camises s’escalfaven als primers bats de sol contundents de l’any.

A les llibreries, les de Barcelona, hi regnava l’empenta, creada per la necessitat emocional del dia, de comprar un llibre o més. «Demà també obrim», hauria d’haver resat algun cartell. Les novetats editorials enllestides per la diada s’amuntegaven i m’agradava jugar a veure quina pila baixava més, com si fos una escomesa electoral. Després de repassar un parell de llibreries, ja a l’horabaixa, dins em removia una certa sensació de tristor. Aquesta tristor no habitava a la panxa ni al pit. Era una tristor de la testa. Vaig veure pensaments, revolucions, símbols i lluites reduïdes a un llibre ben dissenyat, ben empaquetat, llest com un tomàquet de l’hort que arriba dins d’un plàstic. Les idees convertides en paraules vanes i gargots per on no arriben. Entre el consum d’idees i la necessitat del dia, m’hauria agradat entrar a qualsevol llibreria i demanar a qui despatxés:

Disculpi… voldria un llibre.

Però dalt les llibreries, a la segona planta, sempre hi ha alguna cosa interessant. A dalt no hi ha novel·les, que és la pèrdua de temps més gran per a un curiós de mena, que es vol refugiar en el coneixement i no en el cel setè. A dalt, fins i tot, alguna vegada hi ha poesia. A vegades, quan entro en una llibreria, me n’adono de la barbaritat de coses que no m’interessen i, tristament, no hi puc fer res. Malgrat tot, sempre hi ha llum al final del camí i hi ha un llibre que et crida, estirant els braços cap a tu, com si t’haguessin deixat un gat menut a la porta de casa.

Un cop acabat el sopar vaig pensar que Sant Jordi havia estat un dia empès, desorientat, forçat. Ho va ser un cop em vaig disposar a acomplir allò que tothom esperava de mi i de tots: Regalar algunes roses, buscar alguns llibres. Per ser una festa, vaig mirar molt el rellotge. Per ser Sant Jordi va ser bastíssim. Potser no hem tornat a la normalitat. O sí, potser hi hem tornat massa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.