La felicitat era, aleshores, temps de carnaval rodejat d’antics familiars que ja no veig, d’altres que no hi son, i de noves persones a la vida. La felicitat va ser un temps de bonança, d’alegria amb sotracs d’emoció i grans embranzides de fe, esperança i ulls que miraven amb il·lusió el miratge de la vida perfecta. Com el tacte suau de l’americana vermella.

Això era, la felicitat. I que ens queda? L’ànima perversa d’un mon encegat en el diner i la perseverança com a eina de destrucció. El fruit de la flor de la il·lusió no és altre cosa que l’avui, i no el demà.

Viu a cada instant, acaracia el cor de qui et doni la seva paraula i la seva mà i et miri als ulls. Enyora els bons temps, però espera d’altres de millors. Rebutja tot alló que és anterior i que ara és una pila de brossa del passat, perquè tens la pell jove i pots tornar a començar.

En aquells temps, per uns considerat lladre i per altres un bon jan, es limitava a treure sacs de monedes als rics per donar als pobres. El mateix que feia la meva mare de petita al cementiri de Vilanova -on passava amb la colla les hores mortes, mai millor dit- agafant flors dels qui en tenien moltes per engalanar aquells que no en tenien, o en tenien ben poques. Doncs en Joan, el mateix, però amb diners i la vida com a joc.

En Víctor Balaguer, a banda de crear un museu collonut, va mitificar la figura d’en Serrallonga fins a convertir-la en “Don Juan de Serrallonga” i va donar lloc a novel·les, còmics, balls parlats, teatre i fins i tot cinema i televisió. D’això, la culpa la té ell. I després el que la societat vol, un Lluís Companys de bandoler. Un heroi nacional.

Torna, torna Serrallonga.

Hacía tanto tiempo de todo esto, cual pájaro migratorio que en la estación estará en su lugar pertinente, el tiempo pertinente y a buen recaudo.

Hay veces que hace tanto tiempo que piensas que el pájaro no volverá, no es complicado llegar a esa frustración. Simplemente la esperanza debería ser lo último en perderse, pero al fin y al cabo, se pierde -sea lo ultimo o lo primero-. Quizás, por perder, se pierden hasta las ganas ¿Para que el poeta debe volver a sangrar sudor, o sudar sangre?

Suena a disparate pensar que ese pájaro -que ya todo el mundo espera- no vuelve, amenazado quizás por que su hogar se ha convertido en un territorio hostil, lleno de humos que emiten los coches que hacen mas ruido.

Da igual, el pájaro buscara un nuevo emplazamiento y nunca perderá la esperanza que tu ya perdiste de volver a florecer en primavera y luego cantar al verano.

Y yo celebro su vuelta, como individuo y ser humano.

Ves per on, que la vida continuava de manera ordinària i l’estiu s’apropava amb les petites calors del primer de juny. El cel era, diguem-ne, clar. La cantonada d’Aragó amb Passeig de Gracià té una botiga gran, d’aquelles multinacionals que ocupen edificis antics i on sempre davant hi ha aparcat un cotxe d’una ràdio que es podria mal interpretar com publicitat mòbil.

Allà mateix, de cop i volta, l’homenet veu una cara coneguda. És ell? Certament, només el veu -últimament- un cop a l’any: La nit de Nadal. És el seu oncle Juanjo. Quan està a punt de marxar arrisca a cridar el nom d’algú, amb la possibilitat de que ell es giri i així consensuar la victòria d’encertar la persona. Juanjo! Si, és ell. Es gira i s’abracen. Intercanvien records i es proclamen com els hi va tot. S’acomiaden, potser fins el proper Nada sl El noi somriu, sol, a la parada del pas de zebra i es torna a posar els auriculars, casualment sona Un camell d’orient. La seva nadala preferida. És el que sempre diu la mare de l’homenet: Casualitats de la vida!

L’estil dels Tres Tombs amb faralaes i senyors disfressats, amb l’Antonet ressonant per la Rambla no és exactament el que m’agrada.

M’agrada la feina que hi ha de viure darrere, la preparació per la festa. Fidel a aquest estil, i jo intentant ser fidel al model de televisió que m’agrada. Dijous vinent el resultat de dos grups de persones, un equip de programa i un equip dels Tres Tombs fidels al seu estil.

que aquesta tarda al nen li deia,

que vindrien els tres reis mags

i no el gordo de la xemeneia.