Fa moltes hores -gairebé tantes que es convertirien en dies, aquests en mesos i els mesos en anys- que vaig escriure un text que portava per bandera “La felicitat”.
La felicitat era, aleshores, temps de carnaval rodejat d’antics familiars que ja no veig, d’altres que no hi son, i de noves persones a la vida. La felicitat va ser un temps de bonança, d’alegria amb sotracs d’emoció i grans embranzides de fe, esperança i ulls que miraven amb il·lusió el miratge de la vida perfecta. Com el tacte suau de l’americana vermella.
Això era, la felicitat. I que ens queda? L’ànima perversa d’un mon encegat en el diner i la perseverança com a eina de destrucció. El fruit de la flor de la il·lusió no és altre cosa que l’avui, i no el demà.
Viu a cada instant, acaracia el cor de qui et doni la seva paraula i la seva mà i et miri als ulls. Enyora els bons temps, però espera d’altres de millors. Rebutja tot alló que és anterior i que ara és una pila de brossa del passat, perquè tens la pell jove i pots tornar a començar.
Jove padawan, digui que si!!!! (nano, de més gran faràs molta “por”!!!!)