Víctor Balaguer (el poètic historiador i de pas diputat, no el cantant) va ser l’iniciador del mite de Joan Sala, més conegut com en Serrallonga després del seu casori amb la filla del Mas d’en Serrallonga.
En aquells temps, per uns considerat lladre i per altres un bon jan, es limitava a treure sacs de monedes als rics per donar als pobres. El mateix que feia la meva mare de petita al cementiri de Vilanova -on passava amb la colla les hores mortes, mai millor dit- agafant flors dels qui en tenien moltes per engalanar aquells que no en tenien, o en tenien ben poques. Doncs en Joan, el mateix, però amb diners i la vida com a joc.
En Víctor Balaguer, a banda de crear un museu collonut, va mitificar la figura d’en Serrallonga fins a convertir-la en “Don Juan de Serrallonga” i va donar lloc a novel·les, còmics, balls parlats, teatre i fins i tot cinema i televisió. D’això, la culpa la té ell. I després el que la societat vol, un Lluís Companys de bandoler. Un heroi nacional.
Torna, torna Serrallonga.
