La felicitat, número dos.

Fa moltes hores -gairebé tantes que es convertirien en dies, aquests en mesos i els mesos en anys- que vaig escriure un text que portava per bandera “La felicitat”.

La felicitat era, aleshores, temps de carnaval rodejat d’antics familiars que ja no veig, d’altres que no hi son, i de noves persones a la vida. La felicitat va ser un temps de bonança, d’alegria amb sotracs d’emoció i grans embranzides de fe, esperança i ulls que miraven amb il·lusió el miratge de la vida perfecta. Com el tacte suau de l’americana vermella.

Això era, la felicitat. I que ens queda? L’ànima perversa d’un mon encegat en el diner i la perseverança com a eina de destrucció. El fruit de la flor de la il·lusió no és altre cosa que l’avui, i no el demà.

Viu a cada instant, acaracia el cor de qui et doni la seva paraula i la seva mà i et miri als ulls. Enyora els bons temps, però espera d’altres de millors. Rebutja tot alló que és anterior i que ara és una pila de brossa del passat, perquè tens la pell jove i pots tornar a començar.

Del lladre al mite sense microones.

Víctor Balaguer (el poètic historiador i de pas diputat, no el cantant) va ser l’iniciador del mite de Joan Sala, més conegut com en Serrallonga després del seu casori amb la filla del Mas d’en Serrallonga.

En aquells temps, per uns considerat lladre i per altres un bon jan, es limitava a treure sacs de monedes als rics per donar als pobres. El mateix que feia la meva mare de petita al cementiri de Vilanova -on passava amb la colla les hores mortes, mai millor dit- agafant flors dels qui en tenien moltes per engalanar aquells que no en tenien, o en tenien ben poques. Doncs en Joan, el mateix, però amb diners i la vida com a joc.

En Víctor Balaguer, a banda de crear un museu collonut, va mitificar la figura d’en Serrallonga fins a convertir-la en “Don Juan de Serrallonga” i va donar lloc a novel·les, còmics, balls parlats, teatre i fins i tot cinema i televisió. D’això, la culpa la té ell. I després el que la societat vol, un Lluís Companys de bandoler. Un heroi nacional.

Torna, torna Serrallonga.

Los Inmortales.

Hacía tanto tiempo de todo esto, cual pájaro migratorio que en la estación estará en su lugar pertinente, el tiempo pertinente y a buen recaudo.

Hay veces que hace tanto tiempo que piensas que el pájaro no volverá, no es complicado llegar a esa frustración. Simplemente la esperanza debería ser lo último en perderse, pero al fin y al cabo, se pierde -sea lo ultimo o lo primero-. Quizás, por perder, se pierden hasta las ganas ¿Para que el poeta debe volver a sangrar sudor, o sudar sangre?

Suena a disparate pensar que ese pájaro -que ya todo el mundo espera- no vuelve, amenazado quizás por que su hogar se ha convertido en un territorio hostil, lleno de humos que emiten los coches que hacen mas ruido.

Da igual, el pájaro buscara un nuevo emplazamiento y nunca perderá la esperanza que tu ya perdiste de volver a florecer en primavera y luego cantar al verano.

Y yo celebro su vuelta, como individuo y ser humano.